“Mai he tornat a passar tant fred”

Ramon Dameson, veí de la Garriga, tenia 8 anys quan va haver de deixar el poble on havia viscut des de petit i iniciar un incert camí cap a França amb la seva família.

El 9 Nou
31/01/2014

El 21 de gener de 1939 els germans Ramon i Valentí Dameson, de 8 i 11 anys, deixaven la Garriga per iniciar el camí de l’exili cap a França amb els seus pares i el seu oncle Andreu. En travessar la frontera, els soldats francesos van separar els dos homes de la mare i els dos germans. Ells tres van anar a parar a Perpinyà, on van ser acollits per una família originària de Cartagena. Pare i oncle van anar al camp de concentració d’Argelers. Aquest és el relat personal que n’ha fet aquest veí de la Garriga.

SORTIDA DE LA GARRIGA
Era el 21 de gener de 1939, el dia del sant de la mare. A la mitjanit, el pare ens desperta a tots dos germans perquè ens vestim de pressa. “Marxem cap a França”, ens anuncia. La notícia del destí va semblar l’anunci d’una aventura al meu germà. A punt de marxar, amb el temps just per fer un minúscul equipatge, la mare ens va dir: “Doneu una última ullada a la vostra casa perquè no sabem quan hi podrem tornar…”. No cal dir que el nostre goig inicial s’havia dissipat. Tot i que ho intentaven dissimular, l’actitud dels pares presagiava que el camí que iniciàvem era molt seriós. Vénen amb nosaltres l’oncle Andreu, el germà del pare. La seva dona –la tieta Susana– i el seu fill, ja feia setmanes que eren a França.

Amb un atrotinat autocar, partim cap a la frontera amb altra gent que també fa el mateix viatge que nosaltres. És en aquest moment, quan en Valentí i jo som conscients que ens convertíem en refugiats.

CAMÍ DIFÍCIL
A mesura que ens acostàvem a la frontera, la marxa de l’autocar s’anava alentint progressivament. Ocupaven bona part de la carretera la gent que marxava cap a l’exili a peu o els que ho feien amb carros estirats per cavalls famèlics. Al voral, es podien contemplar tota mena d’imatges: persones esgotades i, fins i tot, algunes que havien deixat de patir per sempre, vehicles i estris diversos abandonats, mobles, llibres, arxivadors amb els papers que contenien escampats, roba militar, banderes, cavalls o altres animals de tir morts, companyies de soldats comandades per oficials amb poca autoritat… Sempre acompanyats d’un fred intens i d’un plugim intermitent. Tot plegat, formava una visió esperpèntica d’aquell èxode, el més espantós i cruel.

Durant el viatge, el pare ens havia donat un penjoll pel coll amb les dades personals i l’adreça de la Memen [Madeleine Jonon] a París. Era la cunyada de l’oncle Andreu, la germana de la tieta Susana. “Passi el que passi, si ens perdéssim o ens separéssim feu per manera de contactar amb la Memen. Així, tard o d’hora, ens podríem retrobar”, va dir-nos el pare.

Ja de nit, arribem al Pertús. El pare i l’oncle Andreu van marxar en busca d’informació. Tarden a tornar i quan ho fan les notícies no podien ser pitjors. En travessar la frontera, separarien els homes de les dones i les criatures. La mare, deixant-se portar per la tragèdia que allò representava, va perdre el control. “T’adones d’on ens han portat els teus ideals polítics?”, li va recriminar al pare.

EL PAS PER LA FRONTERA
Travessem la frontera. Amb prou feines, els gendarmes ens van deixar acomiadar del pare. “T’estimo”, van ser les darreres paraules que li va dir la mare. Em va semblar que, donada la situació, aquella paraula era òbvia. El més normal del món. Anys més tard, em vaig adonar que aquella paraula tenia un doble significat: la mare s’estava disculpant per la desafortunada recriminació que li havia fet una estona abans. “No dubteu que ens tornarem a trobar”, ens va dir el pare a en Valentí i a mi agafant-nos un a cada braç.

Aquella nit es va fer eterna. Ens varen col·locar dins d’un túnel gairebé sense il·luminació. Vàrem tenir el privilegi d’estar a tocar d’una paret. Això ens va permetre recolzar-nos. La majoria dels que estàvem allà no podíem seure perquè l’espai entre nosaltres era tan petit que no ens ho permetia. Les dues boques del túnel estaven vigilades per gendarmes que no ens deixaven sortir. La mare i nosaltres dos estàvem a prop de l’entrada i sentíem com parlaven entre ells. Aquesta era la primera vegada que sentia parlar en francès. No vaig entendre pràcticament res! Em vaig preguntar: “Com ens podrem entendre amb la gent?”. Aquesta va ser una altra por que es va sumar a les moltes que ja teníem. Els plors havien anat minvant. Ara se sentia el crec crec de les dents dels que estàvem allà. Mai abans ni mai després recordo haver passat tant de fred durant tantes hores seguides.

CARREGATS EN CAMIONS
L’endemà, 22 de gener, a mig matí, ens varen carregar en camions. Després d’una sèrie de tràmits, vàrem partir sense saber cap on anàvem. El nostre destí era La Moresque de Port Vendres. No ho vam saber fins que hi vam arribar, quan ja fosquejava. Amb més de sis hores, havíem recorregut poc més de cinquanta quilòmetres.

Actualment, són menys. El caos de gent entrant i sortint de La Moresque ens va permetre a tots tres entrar en un bar de pescadors on vam poder seure. La mare va demanar dos cafès amb llet i dos croissants. Ho va fer en català. Els tres ens vam sorprendre en veure que la cambrera ens havia entès. Mentre esperàvem, la mare va treure una moneda de plata de cinc duros, d’aquelles del rei Amadeu. N’hi quedava alguna més encara. Amb l’ajut d’una safata, la cambrera ens va portar no dos sinó tres cafès amb llet i tres croissants. Quan la mare es disposava a protestar, la cambrera, refusant la moneda, ens va fer entendre que aquells pescadors que seien en una taula del fons havien interromput la partida per pagar-nos l’esmorzar. Els nostres gestos d’admiració els van interpretar d’immediat. L’escalfor del local i el fet de poder menjar i beure calent després del fred i la gana que havíem passat aquella nit ens va reconfortar. Vàrem tornar a La Moresque amb uns ànims diferents.

Als nens, ens varen assignar uns dormitoris diferents dels de les dones. La mare es va negar a separar-se de nosaltres malgrat no tenir cap matalàs on passar la nit.

Mal dormits, l’endemà al matí ens varen donar el primer àpat des que havíem arribat a França: una tassa de cafè amb llet i una llesca de pa blanc. En Valentí va aconseguir reenganxar-se i aconseguir una segona llesca de pa. Amb les empentes, però, li va caure del coll el penjoll amb les dades que el pare ens havia escrit per si ens separàvem. Es va posar a buscar-lo. Per sort, l’ensurt va durar poc. Al cap d’un moment d’iniciar la recerca, va veure un xicot que, aixecant el braç, mostrava la targeta que havia trobat al terra.

ELS CRITS DE LA MARE
Poc després, una renglera de camions ens esperava per traslladar-nos a un altre lloc. Marxàvem però ho havíem de fer sense les nostres mares. Mai hem sabut el perquè d’aquesta monstruositat. El cert és que les escenes que vam viure a partir d’aquí són el més terrible que mai ningú es pugui imaginar. Arribava el nostre torn. Érem dels últims a pujar en un d’aquells camions. La mare no va poder més i va posar-se a cridar: “Fills, no! Fills, no! Fills, no!” Els seus crits es van acabar convertint en xiscles. De cop i per sorpresa, un fornit gendarme d’una braçada la va aixecar i la va impulsar dalt del camió mentre donava l’ordre perquè arrenqués el vehicle i marxés d’allà. Cal dir que la mare era una dona menuda i, després de tres anys de guerra i de privacions, poc deuria pesar… En aquell camió, l’única mare que hi havia era la nostra.

Amb el camió en marxa durant molta estona va anar repetint la paraula fills una i altra vegada amb la mirada fixa. Ens tenia agafats de la mà amb tanta força… Passada una estona, en Valentí es va decidir a dir-li: “Mare, ens feu mal”. Aleshores, va afluixar la força amb la qual ens agafava i va semblar que tornava a la realitat.

De nou, no sabíem on ens portaven. Durant el trajecte, gairebé no vam parlar. El soroll d’aquell trasto sense sostre i l’aire gelat no convidaven a conversar. Per sort, aquell dia no va ploure. Les carreteres estaven plenes i això alentia moltíssim la marxa. Obligats per un embús, ens vam aturar. La mare ho va aprofitar per comentar-nos la immensa sort que havíem tingut aquell dia. Malgrat tot, encara vam tenir l’humor de dir-li que, entre totes les mares, ella va ser la que més s’havia fet sentir. El cert és que aquells crits de “fills, no!” malgrat els anys que han passat ni en Valentí ni jo mai els hem oblidat.

ARRIBADA A PERPINYÀ
Al cap d’unes hores, ja de nit, arribàvem a una ciutat que vam travessar en bona part. El camió es va aturar per descarregar-nos davant d’un castell. Érem a Perpinyà. Ens esperaven per acompanyar-nos a un edifici que hi havia prop d’allà. Va resultar ser el Centre Espanyol. Ens va costar entrar-hi per l’aglomeració de gent. Eren molts francesos que s’hi havien acostat per auxiliar-nos amb menjar. Gairebé ni ens va afectar. Un cop dins, ens van donar sopa. Vam poder repetir! Almenys aquí ens entenem amb tothom perquè es parla castellà. Sense desvestir-nos, dormim damunt de matalassos militars. El xivarri de gent entrant i sortint va ser constant durant la nit. L’endemà al matí vàrem ser els primers de poder esmorzar. La mare ens va preguntar cap on ens portarien però ningú li va saber dir res del cert. Resignats, ens vam disposar a esperar. Almenys aquí no s’estava malament!

En Valentí i jo ens vam passar el matí jugant mentre la mare seia en un repeu d’una finestra a prop nostre. A mig matí, un home d’uns 40 anys, no gaire alt, amb cabell ondulat, ulls sortits i veu greu i una mica cascada es dirigeix a la mare: “Señora, me llamo Juan Carrión. Vivo aquí en Perpiñán. Si lo desea puede venir a mi casa con sus hijos. Allí dispondrá de un hogar.” Aquell oferiment va sorprendre tant la mare que només va ser capaç de demostrar recel. Aquell home no deixava de ser un desconegut. Però aquell bon home –i mai millor dit– es va fer càrrec dels dubtes: “Señora, lo comprendo. No se muevan de aquí que yo regresaré dentro de un rato acompañado de mi hija. Así podran venir tranquilos.” Efectivament, va ser així.

Després de mitja hora escassa es va presentar amb una noieta de 14 anys. “Lo ven, esta es mi hija Josefina. Yo soy de Cartagena pero vinimos a Francia hace 11 años y, por lo tanto, estamos naturalizados acá. Y ahora vamos para casa…”. La mare va canviar radicalment d’actitud perquè aquell oferiment ens obria unes expectatives immenses. Si ens haguessin dit una hora abans que ens passaria això, no ens ho hauríem cregut.

En Juan Carrión i la seva família vivien molt a prop del parc de bombers de Perpinyà. En el trajecte a peu, la mare va tenir temps d’explicar al senyor Juan quatre coses sobre la nostra família. A la vegada, en Valentí i jo no paràvem de fer preguntes a la Josefina. Abans d’arribar al destí, ja havíem descobert que els seus pares tenien una parada de verdures al mercat, que la mare es deia Maria i que esperava una criatura que havia de néixer al maig. També que tenia un germà de 10 anys, en José, que sempre la feia enfadar.

ACOLLITS
Ja hem arribat. Ens esperava la senyora Maria. Ens va rebre i ens va abraçar amb els ulls negats. “Somos trabajadores pero aquí no pasaréis ni frío ni hambre”, ens va dir. Un cop més es demostrava que la generositat dels humils és immensa. Poc després d’arribar, diversos veïns ens van venir a conèixer i a oferir-nos el seu suport. Després de força temps, la roda de la fortuna estava girant al revés i prou que ens n’adonàvem.

Aquella nit sí que vàrem dormir. En Valentí i jo, 12 hores seguides. La mare, en canvi, es va llevar al mateix temps que ho feia el matrimoni Carrión per anar a la parada del mercat. Vam contactar amb el Centre Espanyol. Van acceptar que hi anéssim tot el dia. Després de sopar, anàvem a dormir amb la mare a casa dels Carrión. Ella, durant el dia, els ajudava tant com podia: rentar, planxar, cosir, cuinar, netejar… Ho feia tot molt bé.

La família es va poder retrobar al cap d’un temps i després de viure a casa d’uns familiars prop de París van acabar tornant a la Garriga.

LA PREGUNTA

Veu bé l’avançament electoral a Catalunya?

En aquesta enquesta han votat 870 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't