Satisfeta per la Creu de Sant Jordi que li dóna la Generalitat?
Quan el conseller Ferran Mascarell m’ho va comunicar em va sobtar molt. Però vaig pensar en tota la gent d’El Xiprer: usuaris, voluntaris… I he estat contenta perquè la Creu de Sant Jordi, tot i anar al meu nom, és una medalla repartida i compartida, com totes les coses en aquesta casa.
Per dir-ho curt, què és El Xiprer?
Un espai d’acollida. L’origen està en la pregunta que ens fèiem amb el meu marit de què fer d’aquesta casa. I vam sentir que era un lloc destinat a estar amb els pobres: vèiem una taula molt llarga plena de gent…
Per menjar, per acompanyar?
Tot, perquè hi ha qui no necessita el menjar, però estan tan sols i han viscut situacions tan dures… Aquí poden exercir de persones!
En el llibre de Medalles de la ciutat dedicat al seu marit, Xavier Quincoces, diu que quan tenien 28 o 30 anys van sentir l’experiència de l’amor de Déu. Què vol dir?
Aquí hi ha el clic de la nostra vida. En aquell moment ja havien nascut tres fills dels quatre que vam tenir: la gran, amb paràlisi cerebral, i els dos més petits.
Quin panorama!
Ja de gran, la Clàudia em va qüestionar per què l’havíem tinguda… No acceptava el seu estat.
Com s’ho va fer vostè?
Vaig dir-li que ens havíem casat i que això portava a tenir fills. Però ella em va contestar que era discapacitada… Sap la impotència que se sent en aquest moment? I va començar a dir que es volia morir. I un dia va caure i, al cap de pocs dies, va morir.
Tornem a quan vostè tenia 28 anys…
Ens preguntàvem el sentit de la vida i jo em deia que si Déu era bo, per què els nens havien de patir? I va passar que vaig veure un jesuïta que va explicar tan bé la presència de l’esperit de Déu en les persones, que li vaig demanar de parlar..
Què va passar aquell dia?
Que em va explicar moltes coses i em va imposar les mans al cap i va demanar a Déu que m’omplís amb el que jo necessitava. En aquell moment em va venir una escalfor! Va ser una presència molt forta, un canvi: com si tot fos de color de rosa… I encara ho veig així. Va ser la llum de l’esperit.
El seu marit també ho va viure així?
Des d’aquell moment tots dos van anar com una moto, tot va ser molt diferent, vam veure les coses d’una altra manera i ens vam acostar a la pobresa.
I d’aleshores ençà?
Sempre he tingut un recolliment interior que m’ha donat pau i confiança. I això que en 10 anys vaig perdre dos fills, el marit, la meva mare, dos germans i tot el negoci! Però no em vaig enfonsar mai!
Ara a El Xiprer tenen menys gent?
Sí. Del 90% d’estrangers que teníem, devem estar en un 60%. Han marxat molts llatinoamericans. En canvi, els subsaharians es van quedant. Es resisteixen a marxar: han patit tant que diuen que no volen tornar ni que els paguem els bitllets d’avió!
Què pensa quan aquests dies veu les imatges de la tanca de Melilla?
Entenc que no es pot obrir del tot, sense més. La globalització semblava que aniria bé per ajudar-se, però la realitat és que ha servit per prendre’ls el que tenen de bo. Hauríem de treballar per ajudar-los allà, als seus països d’origen!
Què li sembla que hi hagi tants pisos buits?
Des d’El Xiprer volíem arribar a tenir 25 pisos, però creiem que ara han de treure la cara els bancs i les caixes que tenen pisos buits. Amb tants pisos buits, no podem tenir gent al carrer! Això no està en ordre!
Ara ja és època de declaració de renda. Quina casella hem de marcar per ajudar El Xiprer?
Perquè els diners vagin a Càritas, de qui depenem, ha d’escollir la casella social. L’altra va a fer obres a esglésies, Conferència Episcopal…
{{ comment.text }}