Cada dia va i ve de Mollet.
Tres anys a Hospital de Palamós després de 25 en càrrec públics.
Com li va?
Bé. Estic molt agraïda als meus companys de feina. Han fet una cosa extraordinària: tractar-me amb normalitat i ajudar-me en la meva reincorporació. I la política per a hores de fora de la feina!
I els usuaris?
Sí que a vegades em diuen coses perquè em reconeixen.
La seva feina a l’Hospital de Palamós, quina és exactament?
Sóc adjunta a la direcció assistencial. Faig prospeccions de serveis de nova creació, cerca d’ingressos complementaris, com per exemple la medicina esportiva, algunes especialitats que no formen part de la cartera pública… Passa que els hospitals estan fent un esforç increïble per mantenir els serveis d’abans de la recessió econòmica, malgrat que la quantitat de recursos que els arriben hagin disminuït.
En aquest hospital ha estat molt dura la retallada?
Aquest és més que un Hospital: és un sistema integrat que gestiona també centres sociosanitaris, centres d’assistència primària, dispensaris municipals, laboratoris… de tot el Baix Empordà. I, per tant, que siguem un centre integrat amb altres serveis fa que siguem molt eficients: fem molta feina per un pressupost inferior al que faria un altre centre.
De metge, en fa? Té tracte directe amb els malalts?
Alguna cosa de medicina interna. Jo no sóc responsable assistencial de res però de tant en tant faig alguna cosa perquè em vaig obligar a fer una actualització i estudiar molt.
Deu ser complicat tornar a la medicina després de tants anys…
Sempre hi he tingut vincles, tot i que en l’etapa de la Generalitat no vaig poder fer res de res.
Contempla tornar a la política o ja té una edat…
Hi ha gent gran amb pensaments molt joves i amb idees molt interessants que pot posar a disposició de la societat. Jo no crec en la regeneració generacional. Crec en les idees i l’adaptació a les noves circumstàncies. A vegades gent molt jove tenen idees molt conservadores.
Tornaria, doncs, a la política activa?
Depèn del que s’entengui per política activa. Jo faig política en debats, expressant la meva opinió…
I a algun càrrec?
La política no és ocupar càrrecs públics. N’he après molt quan ho he fet i he mirat de fer-ho trencant esquemes.
S’ha sentit cremada en algun moment?
La meva relació amb el projecte polític del PSC era tan intensa que ho vaig viure com un trencament emocional, i això provoca dolor… Però també amb maneres de fer política que em continuen revoltant.
En què pensa?
En maneres d’exercir els càrrecs públics en aquest país.
La seva visió no tenia cabuda al PSC, que l’hagi deixat definitivament?
Ja feia temps que me n’havia apartat. En la intervenció al Consell Nacional ja vaig dir que no hi tornaria. Les meves tesis havien perdut però te’n vas no perquè perds, sinó quan veus que les teves aportacions no només no són tingudes en compte sinó que es veuen com un element de conflictivitat.
Com era el seu partit fa uns anys?
Era un conjunt d’opinions molt diferents. Ara això és molt difícil.
Quin futur li veu, al PSC?
El futur li van donant els ciutadans en treure-li suports electorals. El que era el PSC, que anava de les fàbriques als pagesos, de l’escola al món de la cultura… i que era el referent en la defensa dels serveis públics i establia ponts entre persones assalariades vinguessin d’on vinguessin ara faria més falta que mai.
Tot això ha perdut el partit?
El PSC encapçalava la reivindicació social al carrer amb els veïns. Estava a tot arreu i ara no. Si hagués continuat com abans jo no m’hauria donat de baixa.
Què era el Moviment d’Esquerres (MES), al qual es va integrar?
Del PSC van sortir grups de persones que van anar deixant el partit i creant espais de reflexió per buscar una política econòmica que permeti finançament sostenible dels serveis públics tenint en compte la demografia i la globalització. Així va sortir MES.
Per què va deixar MES?
El problema és si Junts pel Sí, on estava MES, en el seu conjunt s’ha plegat a les conveniències de Convergència. La meva manera d’entendre el món no és la de Convergència. No són els meus iguals, ho sento.
Tornarà a militar algun dia?
Si es dóna l’espai de pensament que expresso, sí. Costa d’acceptar que tinguis energia i no acabis de trobar l’espai on lluitar amb aquestes idees.
ERC no representa la socialdemocràcia en la qual vostè creu?
Fins ara això no ho he vist. Si algú m’ho demostra… Si agafem els tres últims debats monogràfics del Parlament, sobre pagesia, pobresa i sanitat, tots ells es van aprovar amb CDC i ERC, i en cap hi havia elements nous. La pràctica no m’ho confirma.
Sent que encara podria ser útil per a la política catalana?
El que ha passat a Catalunya des de 2010 fins ara és que tornen a haver-hi ganes de parlar de política, per part meva i per part de molta gent.
Per qui va votar en les darreres eleccions del 27-S? Ho vol dir?
No.
Què li sembla la declaració d’inici del procés d’independència?
És una via molt difícil. Les institucions de l’Estat són tan cegues que en lloc de resoldre un conflicte que té segles d’història, cada vegada que han tingut l’oportunitat de fer-ho, ho han fet malament. El pacte constitucional el van fer malament, la revisió de l’Estatut, també… Per tant, el pensament i sentiment de molta part del poble de Catalunya és conseqüència de la manera d’actuar de les institucions de l’Estat. Però dit això…
Dit això, què?
Dit això, no vull dir que accepti com a bo tot el que es faci. Si ho accepto estaré dient que la resolució que es planteja té possibilitats i no en té, a menys que es vulgui entrar en una espiral de difícil gestió. I a més, sincerament crec que la resolució en el seu contingut –exceptuant l’article novè– és clarament una victòria de les CUP.
Per què?
Han passat de tres a deu diputats i a condicionar la investidura, la mesa, el govern i ara això. Em sembla que el contingut de la declaració és una clara demostració de la influència de la CUP. I jo en algunes coses com les planteja la CUP no hi estic d’acord.
Al final, els desencisos poden portar a una desconfiança cap a la política…
Entre tots hem normalitzat la paraula polític i hem fet que no existeixin governs i oposició ni dretes ni esquerres ni ideologies. Normalment són els que han podrit la política els que intenten que la política tendeixi a la normalització i a fer-los tots iguals. I no tots són iguals.
Què ha passat al seu entendre a Catalunya?
S’ha suscitat una energia i una mobilització popular extraordinària, però els plantejaments rupturistes difícilment tindran aliats, i necessitem aliats! La causa catalana necessita tenir la majoria de la ciutadania catalana però també aliances internacionals, i amb alguns plantejaments dels que es fan, aquestes aliances desapareixeran. Busquem aliances en estats democràtics moderns i de dret on no se’ls acudiria no respectar les lleis.
Amb majoria de vots podria ser una altra cosa?
En aquest sentit, han estat més conseqüents la CUP que Junts pel Sí. CDC va governar amb el partit Popular, passa al dret a decidir, i ara s’ha passat a l’independentisme per mantenir el govern de la Generalitat i les xarxes d’influències arreu del país. Aquest és un dels problemes que avui té el món del sobiranisme. Necessitem majories qualificades i aliats!
Com?
Continuen havent-hi raons per trobar la manera d’actuar que ens porti a la victòria. I mentrestant, l’Estat continua equivocant-se, fent les coses com no s’han de fer i pensant que la seva interpretació reduccionista i mesquina d’alguns instruments que han ajudat a configurar una democràcia parlamentària es poden fer servir per foragitar-nos i com a sistema repressiu. La constitució garantidora dels drets que vam ajudar a fer, s’utilitza per maltractar-nos. I això, més que aquesta resolució, hauríem de fer-ho notar per tenir més aliats.
De quina manera?
L’article 2 de la Constitució ha estat traït: el territori és indissoluble, diu, i per tant no tinguin vel·leïtats independentistes. Però també diu que hi ha dos nivells: regions i nacionalitats. Aquí ens han traït.
Com veu la situació d’aquí a un any?
Desconec si el govern en funcions manté línies de diàleg amb l’Estat perquè es pugui reconduir. En democràcia sempre s’han de tenir. Pot ser amb el govern, amb l’oposició, amb juristes… Potser hi ha oportunitats. Si creiem que només amb els resultats del 27-S i la declaració ens en sortirem, no ens en sortirem.
Per què?
Perquè una cosa és una llei d’hisenda pròpia i l’altra que els ciutadans hi vulguin abocar els diners. I la llei general hipotecària? I la llei penitenciària? La gent que està detinguda, quins drets té i quins no té? Qui reconeixerà les noves lleis catalanes? Els tribunals de Justícia potser no ens els reconeixeran… La història explica molt.
Per exemple…
De la candidatura dels presidents de 1901 en va néixer Solidaritat Catalana, que es trenca amb la Setmana Tràgica davant d’un problema social molt greu. Bienni 1917-1918: els alcaldes surten amb la vara. La unitat d’acció municipal es trenca amb la vaga de la Canadenca, quan els obrers no poden més. Són moments que demostren que per poder-nos-en sortir alguna cosa més hem de lligar.
Les eleccions generals del desembre poden obrir escenaris diferents?
La majoria d’opcions que es presenten a Espanya pensen que l’electorat català és un electorat secundari i ho fan de la manera més irresponsable: generant confrontació, contra l’Estatut, contra Catalunya… Ho va fer el PP, el més irresponsable. Aquestes formacions, en lloc d’incorporar l’anhel de Catalunya, no han sabut interpretar el pacte constitucional de 1978 ni la reforma de l’Estatut.
Confia en el PSOE o en Podemos?
Per resoldre un problema s’ha de conèixer i Sánchez i Iglesias han demostrat un desconeixement extraordinari del cas. Mai no han fet l’esforç d’entendre-ho. Un repte polític de gran magnitud seria crear un espai on les nacions s’hi sentin vinculades voluntàriament i que no ens diguin que el vincle és obligat, perquè ens sentirem sotmesos. Són persones que han de conèixer la història!
Quins episodis claus?
Pi i Margall deia “El libre consentimiento de las naciones”. Segle XIX. Només serà estable una unió de nacions que hi son voluntàriament. Pasqual Maragall ho recull amb “la unió amb llibertat”. En el fons seria el dret a decidir. La constitució ho hauria de reconèixer i fer una reforma així requereix molta valentia. Però és l’única manera. I no veig que hi hagi algú que hi lluiti.
Ni el PSOE?
És lamentable que Carme Chacón, una persona que ha estat allunyada de tot el que passa a Catalunya torni a ser la cap de llista. Si ella és l’encarregada d’explicar què sentim i què pensem aquesta pluralitat dels catalans, malament.
{{ comment.text }}