“On vaig néixer no hi queda res”

La xerrada va comptar amb la presència de dues dones que van viure la guerra de Bòsnia i dos socorristes de l’ONG Proactiva Open Arms de Badalona que treballen a les costes de les illes gregues de Lesbos i Chios.

Dijana Delic, de Dobojs, i Sifa Ademovic, de Srebrenica, que ara viuen a Sant Celoni, van patir en primera persona la massacre que les tropes sèrbies del general Ratko Mladic van fer a la ciutat de Srebrenica el juliol de 1995. Quan tenia 12 anys, Dijana va haver de marxar de Srebrenica sense els seus pares i el mateix li va passar a Sifa, que des de l’esclat de la guerra de Bòsnia el 1992, mai més no va tornar a veure la seva família perquè tots van morir. “Al lloc on vaig néixer, no hi queda res… Hi havia una intenció d’esborrar Srebrenica i quedar-se amb el territori”, va dir Sifa, que va explicar que mesos després li van trucar: “No sé com van aconseguir el meu número, i em van dir que si pagava 800.000 pessetes podria retrobar els meus germans”. Va pagar, però “mai no en vaig saber res més”.

Els dos voluntaris de l’ONG, per la seva banda, van explicar per què i de quina manera estan salvant vides de persones refugiades que arriben a les costes de les illes de Lesbos i Chios. “Tot va començar amb unes fotos que van aparèixer a les xarxes socials de quatre nens ofegats en una platja. Vam pensar: si nosaltres ens dediquem a això i ho fem en les nostres platges, per què allà s’estan morint i ningú els ajuda?”, va dir un dels voluntaris. Van començar amb diners de la seva pròpia butxaca i ja han aconseguit que arribin a terra de manera més segura unes vint embarcacions al dia, amb unes 50 persones en cadascuna, incloent-hi persones grans i infants.

Els dos socorristes viuen cada dia situacions extremes. “Molt sovint hem de triar qui salvem perquè no donem l’abast… els nadons i infants són els primers… És molt dur”, asseguren.

Els quatre testimonis de la xerrada van coincidir en la importància de fer sensibilització sobre la magnitud del desastre humà que viuen les persones que fugen de la guerra, afirmant que ningú mai no hauria de viure una guerra, “ni la maldat que es traspua dels interessos internacionals i de les persones que fan negoci amb la desesperació, com les que cobren 1.500 euros per creuar el mar en un bot en males condicions, quan el ferri, per fer el mateix trajecte, costa 20 euros i no t’hi jugues la vida”.