La monografia recull les espècies d’ocells que s’observen al Montseny de forma natural formant un catàleg avifaunístic de 214 espècies, 122 de les quals són nidificants. Els 625 quilòmetres quadrats on ha fet les observacions s’han dividit en una quadrícula de caselles d’un quilòmetre quadrat. A cada zona, hi ha fet almenys una hora d’observació a l’estiu i una a l’hivern.
L’autor descriu els moviments de les poblacions dels ocells més comuns, els requeriments ecològics, la distribució al territori, la tendència poblacional o els principals problemes detectats per a la seva conservació. En algunes espècies, incorpora gràfics amb mapes de distribució de l’abundància o gràfiques de detecció al llarg de l’any.
“Els biòlegs del Parc Natural em van demanar un treball exclusiu per al Montseny”, explica Ribas, que va recopilar les observacions de les aus que havia anat fent des de 1984 i va intensificar l’estudi entre els anys 2005 i 2010. Aquest llarg temps li ha permès veure com algunes espècies han anat en augment. És el cas del picot negre, del picot garcer gros o del picot garcer petit. “També ocells d’àmbits més urbans com els estornells”. A la vegada, altres poblacions s’han reduït. Posa l’exemple de la piula dels arbres i l’hortolà. Ribas justifica aquests canvis per dos motius essencials. “L’escalfament global explica els canvis”.
També “l’augment dels boscos i la reducció dels espais lliures per a conreus i pastures”. “A principi del segle XX, la superfície de prats era enorme al Montseny. Hi ha hagut un gran procés de reforestació”, comenta l’ornitòleg de Mollet. Això ha beneficiat espècies com la merla, el pit roig i el gaig, habituals en boscos de climes temperats i càlids.
El treball també ressalta la importància del Montseny com l’espai més meridional de Catalunya, que té una presència d’espècies d’aus pròpies d’àmbits centreeuropeus –del nord de França o Alemanya– i habituals en boscos caducifolis. Parla del pinsà borroner, la mallerenga d’aigua o el picot negre. Arriben al Montseny a través de la connexió natural que s’estableix amb el Pirineu a través de les Guilleries i del Collsacabra. “Són espècies que hi són tot l’any”. La població a l’hivern, però, augmenta perquè es reforça amb exemplars que arriben de boscos situats en latituds més al nord i que busquen climes més temperats. Al Montseny, però, també hi ha espècies que “només hi són a l’estiu”. És el cas del rossinyol. Generalment, les que tenen presència tot l’any augmenten la densitat de població durant l’hivern.
Per Ribas, hi ha dos hàbitats d’especial interès per a la biodiversitat ornitològica i que donen al massís una presència d’espècies diferent a altres espais. D’una banda, els prats i landes de les zones més altes: pla de la Calma, Matagalls i Turó de l’Home. D’altra banda, els boscos caducifolis, sobretot les fagedes.
ESPECIALISTA EN OCELLS
Josep Ribas, de 53 anys, ha dedicat la seva vida a l’estudi dels ocells. Llicenciat en biologia, també és autor del llibre Els ocells del Vallès Oriental i de nombrosos articles científics. La seva llarga trajectòria el situa com un dels especialistes més importants de l’ornitologia a la comarca.
El treball forma part dels actes de commemoració de l’any Patxot, que recorden la figura de Rafael Patxot, destacat mecenes i impulsor de diversos treballs de recerca sobre meteorologia, la masia catalana o les cançons populars del Països Catalans, que va haver d’exiliar-se amb l’esclat de la Guerra Civil. Patxot va fer-se construir la masia Mariona, actual seu del Parc.
{{ comment.text }}