| 09:22
Opinió

Neus Bonet: “Hem de fer que ser periodista sigui compatible amb la vida, perquè els i les periodistes tenim el mal costum de voler menjar”

Periodisme decent en temps d’incertesa

A Granollers hi tenim una fàbrica on s’hi couen coses boniques i potents alhora i que, a més, funciona a tota màquina encara que de les seves xemeneies ja no en surti fum. El que en surt, en canvi, és coneixement, cultura i reflexions diverses. Roca Umbert Fàbrica de les Arts ha estat aquests dies la seu del Mercat Audiovisual de Catalunya (MAC), un punt de trobada que ja és un clàssic per a moltes de les persones que ens dediquem a la comunicació.

En una de les taules rodones més interessants del programa, la directora del diari cooperatiu Jornada, Laia Altarriba, la degana del Col·legi de Periodistes Neus Bonet i la periodista de TV3 Neus Mercadé, moderades per Empar Moliner, es preguntaven si era possible un periodisme decent en temps d’incertesa. La conclusió va ser que sí, que és possible, però que és complicat, també. Per a un periodisme compromès, deia Altarriba, hem de tenir clar que els mitjans tenen la capacitat de decidir on posen el focus i on no, i que hi ha realitats (deliberadament) ignorades que com a periodistes podem situar a l’agenda pública. Les ponents també recordaven que les batalles pel relat no són cap ximpleria, per tot allò que el llenguatge crea realitats i els mitjans construeixen imaginaris i tenen, per tant, una responsabilitat social (molt gran). Perquè no és el mateix parlar de presos i preses polítiques que de polítics i polítiques preses, com tampoc no ho és escriure fuga en lloc d’exili.

Però per a un periodisme decent, apuntava Bonet, calen també unes condicions dignes per exercir-lo. En una enquesta recent entre prop de 300 periodistes, un 71% afirmaven trobar-se en una situació de precarietat, amb salaris ridículs, horaris impossibles, pressions salvatges i col·laboracions que ni tan sols es paguen. “Hem de fer que ser periodista sigui compatible amb la vida, perquè els i les periodistes tenim el mal costum de voler menjar i conciliar”, afirmaven les convidades.

Enmig d’aquest panorama, la programació del MAC seguia amb una altra taula rodona de temàtica oportuna i inquietant a la vegada: les fake news. Hi participaven el fotoperiodista Jordi Borràs i especialistes en comunicació com Míriam Hatibi, Miquel Pellicer, Marc Argemí i Josep M. Ganyet. Aquí el missatge era unànime: ens cal esperit crític per saber discernir entre allò que és propaganda i allò que és informació. Les fake news no són a les xarxes per casualitat, sinó que tenen una funció concreta. “Són, també, una arma política. I a la Catalunya del Procés això ha quedat molt clar”, alertava Borràs. El fenomen pescaclics, el periodisme a cop de tuit, els límits de la llibertat d’expressió o el preu que paguem per fer servir certes plataformes van ser també matèria de debat.

La gràcia de jornades com aquestes rau en l’intercanvi de perspectives i en allò de fer l’esforç de prémer el botó de pausa, encara que sigui només per una estona, per intentar (re)pensar-nos. Com ens informem, nosaltres? Com comuniquem? De quines eines disposem? Ens autocensurem? Vaig sortir de la fàbrica amb un garbuix d’idees al cap i no gaire optimista, però amb la sensació que aquell matí al MAC havia valgut la pena. Quina sort poder gaudir de xerrades com aquestes al costat de casa, i que necessari que és això d’aparcar la inèrcia de tant en tant per activar la consciència! Tant de bo sabéssim fer-ho en tots els àmbits de la nostra existència.