Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Supervivent i heroïna

Sifa Suljic va arribar fa 21 anys a Sant Celoni amb la seva filla Azra, després de passar uns mesos a Macedònia i al País Basc, fugint de la guerra de Bòsnia, una guerra que li va prendre tot. Des d’aleshores, Suljic lluita per trobar la seva família i tancar ferides.

  • El 9 Nou
  • 07/03/2015 | 16:00

Eren les 9 del matí del 27 d’abril de 1992. Sifa Suljic agafava un autocar a Sarajevo amb la seva filla de tres mesos, l’Azra, fugint de la guerra de Bòsnia i Herzegovina. A les 12 de la nit arribava a la capital de Macedònia, Skopje.

Ella tenia 20 anys i no era conscient, com sí que ho és ara, que la seva filla els havia salvat de morir afusellats. No era la primera vegada que temien per la vida. Poc abans, un dia que van anar a l’hospital, els havien caigut bombes i granades al seu davant. Elles van sobreviure la guerra, però el seu pare, els dos germans de la Sifa i cinc oncles, no. Les seqüeles d’aquella guerra persisteixen i persistiran. “La guerra m’ho va prendre tot. Des d’aleshores ha sigut una lluita constant que encara segueix per trobar la meva família i per tancar ferides”, diu Suljic.

A la frontera entre Bòsnia i Macedònia, l’últim control per sortir, havien desaparegut diversos autocars. Ningú en va saber mai més res. Però la tos ferina que patia l’Azra va fer que el seu destí fos diferent. “Al control van entrar a l’autocar dos soldats amb metralladores; un es va quedar al principi del bus i l’altre va començar a fer la volta. A la meva filla li costava respirar i tossia. Quan el soldat va passar pel nostre costat es va parar i la va mirar una bona estona. Jo no el mirava, tenia por, estava pendent de la nena, que pogués respirar. L’home va tornar al davant i li va dir a l’altre que podien marxar. Aleshores la gent de l’autocar es va girar cap a mi, i amb alegria, em deien ‘la teva filla ens ha salvat”, explica Suljic.

Tant l’Azra, ara amb 23 anys, com l’Anel, l’altre fill, nascut fa 12 anys a Sant Celoni, saben tot el que va passar. L’Azra plora. Vol i no vol saber-ne més coses. La mare, en canvi, cada vegada té més ganes d’explicar-ho, tot i que hi ha èpoques que reconeix que es tanca en ella mateixa. “El més fort és que ho segueixes explicant, parlant, surten reportatges a la televisió i segueixen passant a molts llocs”, diu indignada. L’Anel ho viu diferent. Sobretot enveja als seus amics que van a veure els oncles i els avis els caps de setmana. “I l’entenc. És molt dur estar sol, per ells i també per mi”, diu Suljic.

El que ha viscut Sifa Suljic no ho oblidarà mai. “Hi segueixo pensant, però no tant en el que vaig viure jo, sinó amb el que ha hagut de viure i suportar la meva família. Em turmenta quan penso que van matar familiars meus a sang freda”, assegura la supervivent i que té l’esperança de poder trobar un dia el seu germà gran i de poder-lo enterrar, igual que faran aquest estiu amb el seu pare. “Al meu germà petit, que tenia 15 anys quan el van matar, el vam enterrar l’any 2006, un any després que l’aconseguissin identificar i 11 anys després que el seu cos fos trobat. Als morts de la guerra els van començar a enterrar el 2003 en cerimònies conjuntes i veure-ho per la televisió era dur, però ni punt de comparació amb estar allà. És molt impactant, molt. No sé com explicar-ho, és impossible trobar paraules. Per explicar-ho, ho has de viure, però prefereixo que ningú, ningú ho hagi de viure”, diu.

Del seu pare, tot i els esforços, en aquests 20 anys només han trobat una part de la mandíbula i dos ossos del braç. En canvi, del germà gran, de moment no se sap on va morir. “Ja sé que no el trobarem viu, però necessitem trobar-lo per estar tranquils”, afegeix.

Des que la Sifa va arribar fa 21 anys a Sant Celoni, després de passar uns mesos a Macedònia i un any al País Basc, ha anat visitant Bòsnia. “És el meu país, però quan hi vaig és com si anés a un país estrany. Em sento més d’aquí que d’allà, tot i que sempre tens enyorança de la música, el menjar… de les coses que t’han quedat bones d’abans de la guerra. Jo vaig tenir una bona infància, vaig poder estudiar, i si no hagués estat per la guerra… També vaig tenir sort que quan va esclatar vivia a Sarajevo. Si m’hagués agafat a Srebrenica potser no ho estaria explicant. Allà va passar de tot”, explica. Als seus fills també els passa el mateix, tot i que l’Azra va venir de molt petita i l’Anel va néixer aquí, no volen perdre la nacionalitat bosniana per no desvincular-se dels seus orígens. Sifa Suljic, de moment, tampoc. A Bòsnia hi ha la seva mare i les dues germanes. També la família gràcies a la qual van poder fugir, ja que li van cedir l’última plaça en l’autocar que ells van organitzar.

L’Azra vol anar a veure’ls aquest estiu per donar-los les gràcies.
El pare de l’Azra i l’Anel es va quedar a primera línia lluitant durant la guerra. Després va viatjar amagat en un camió fins a Suïssa, on l’esperava Suljic per anar fins a Sant Celoni. Però la guerra, igual que a molts dels que hi van lluitar, els va destrossar i els va fer agafar mals camins. 20 anys després, la guerra segueix per a Sifa Suljic.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fer un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per a fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.