Formava part dels equipaments sanitaris i turístics projectats al massís durant els anys de la Mancomunitat de Catalunya i, posteriorment, durant la dictadura de Primo de Rivera.
Segons recull Lluís Willaert, odontòleg i membre de l’Acadèmica de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i les Balears a l’article “El sanatori del Montseny” publicat al número 23 de Monografies del Montseny, la primera idea per fer un sanatori al Montseny prové de la moció El Montseny, parc nacional de Catalunya presentada per Jaume Bofill i Mates, diputat de la Lliga el febrer de l’any 1922, al Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya. En concret es parla de la creació “de serveis meteorològics i d’altres centres d’estudis i de determinats estatges de repòs i curació”, recull el treball de Willaert. El mateix Bofill va ser nomenat per presidir una ponència que ho havia de planificar però el cop d’estat de Primo de Rivera ho va aturar. Tot i això, la recuperada Diputació Provincial de Barcelona, presidida per Josep M. Milà i Camps, comte del Montseny, es mostra favorable a la creació del parc “i del prestigi popular que suposadament li donaria el rellançament del projecte”, relata Wilaert. Per això, va remetre a Madrid la proposta de creació del Patronato de la Montaña del Montseny, que va ser acceptada poc després pel rei Alfons XIII. Aquest patronat tenia el poder per impulsar la recuperació forestal i dels camins del massís, la creació d’una zona sanitària i una altra de turística. Totes dues havien de preveure l’accés dels visitants amb, entre altres mitjans, l’impuls d’un tren cremallera o funiculars.
La zona sanitària es plantejava amb un edifici central amb els serveis mèdics i administratius, la cuina, i els espais religiosos i de lleure. Al seu voltant, una sèrie de petits pavellons “per distribuir els malalts segons el grau d’evolució o de gravetat de la malaltia”, escriu Willaert. Aquesta malaltia era la tuberculosi, que feia estralls a Barcelona i també afectava ciutats com Girona. L’arquitecte Joan Rubió i Bellver va fer un disseny d’aquest centre sanitari amb pavellons circulars de teulades còniques seguint el disseny que ell mateix havia fet per al servei de desinfecció del desaparegut Sanatori de Vallvidrera.
En paral·lel, es busca el lloc més adequat per aixecar el sanatori tenint en compte factors com l’altura –s’acaba recomanant que es faci per sota dels 800 metres d’altitud–, el règim dels vents o la insolació. Abans de gener de 1930, es fan diversos passos però, amb la dimissió de Primo de Rivera –i la destitució posterior del comte del Montseny– “s’acaben els projectes massa ambiciosos i complicats que havia proposat”. Tot i això, se segueixen fent passos per trobar un espai adequat per al sanatori però s’acaba proclamant la República abans que hi hagi una resolució en ferm.
El nou govern porta noves idees per a la lluita contra la tuberculosi que ja no passen per la construcció de grans sanatoris allunyats de les ciutats. Es proposen centres urbans per fer els tractaments inicials i sanatoris-colònia per a la fase de convalescència. La primera peça d’aquest nou model es posa en marxa l’any 1937 a Barcelona amb la inauguració del Dispensari General Antituberculós del carrer Torras Amat, recorda Willaert. La Guerra Civil estronca un altre cop la planificació. Acabat el conflicte bèl·lic, “el descobriment i la utilització de l’estreptomicina (1944) va significar la desfeta i el control de la malaltia i, en conseqüència, la progressiva desaparició dels sanatoris”, escriu l’autor a les Monografies del Montseny. “Per totes aquestes raons i pel cost econòmic dels accessos a la zona sanitària, el projecte del sanatori del Montseny no va reeixir”, afegeix Willaert.
{{ comment.text }}