Aquests gossos molt sovint són abandonats –fins i tot sacrificats– pels seus propietaris quan els deixen de ser útils perquè es fan grans o perquè no són prou ràpids. Ara, des del Vallès Oriental,
Artetxe manté la relació amb l’entitat i, amb altres persones de la comarca com Irene Càmara, de Granollers, treballen amb l’objectiu de donar a conèixer la realitat que pateixen els gossos llebrers i buscar famílies d’acollida disposades a donar una nova casa temporal als llebrers a l’espera de trobar-los una llar definitiva.
Galgo Leku (www.galgoleku.org) treballa només amb famílies d’acollida perquè no té cap alberg. Busca famílies disposades a acollir durant uns mesos un llebrer que, més endavant, serà donat en adopció quan es trobi una família. Són animals que rescaten en gosseres de diverses zones de l’Estat –sobretot de províncies com Valladolid, Toledo o Badajoz– i que serien sacrificats en pocs mesos perquè la normativa espanyola encara ho permet. En alguns casos, també han patit maltractaments o han viscut en condicions força dures mentre eren utilitzats per caçar o per fer curses. “Són animals que arriben amb por”, explica Irene Càmara, que va adoptar la Naila i ara té en acolliment la Dolça. Defensen l’acolliment temporal. “És la millor manera perquè els ajudes a conviure en una casa”, assegura Artetxe que també té adoptat un llebrer: la Izas. De fet, la socialització d’aquests animals és una de les principals tasques que fan les famílies acollidores. Galgo Leku assumeix els costos de trasllat de l’animal i el tractament veterinari i les famílies només hi han de posar el menjar. Artetxe i Càmara destaquen que els llebrers són gossos que s’adapten molt bé. Tot i que són gossos molt ràpids són molt tranquils. “Dormen moltes hores –de 12 a 15 hores– i pràcticament no borden mai”, explica la voluntària de Granollers. Necessiten sortir a passejar i córrer però no més que qualsevol altre gos. A més, són molt nets i deixen poc pèl.
La durada de l’acolliment depèn del temps que es tarda a trobar un adoptant definitiu. “Mai se sap quant temps pot ser. Les adopcions sempre es fan mirant d’encaixar el gos amb la família”, afegeix Artexte. “Les acollides enganxen. La primera costa i sempre costa quan el gos marxa a una altra casa però llavors ja en vols un altre de seguida. I saps que si marxa és que estarà bé”, afegeix. Amb tot, moltes de les persones que acullen llebrers s’acaben convertint en adoptants. Des de Galgo Leku fan un seguiment constant dels animals que dóna en adopció, uns 150 durant l’any passat a tot l’Estat.
ALTRES ACCIONS
Des del Vallès Oriental, els voluntaris de Galgo Leku també busquen socis que puguin donar un suport econòmic a l’entitat i acords amb veterinaris que puguin fer-los un preu reduït per als tractaments que han de rebre els llebrers. Per fer visible aquesta raça, valoren fer altres accions com participar a fires o convocar passejades de propietaris o adoptants de llebrers (hi ha altres entitats com SOS Galgos que persegueixen el mateix objectiu i que també treballen a la zona) com es fa a Bilbao un cop al mes..
{{ comment.text }}