Aquells imprescindibles, aquells desconeguts: Joan Ribell
He llegit amb tristesa la nota de defunció d’en Joan Ribell i m’he decidit a escriure unes línies, unes paraules per recordar aquelles persones imprescindibles, aquells que sempre hi són. Aquells que, per desgràcia, ningú no en parla. Fa poc un amic em deia que les persones anònimes són les que fan gran la ciutat de Granollers i els projectes col·lectius. Aquelles que, sense fer soroll, s’impliquen fins al moll de l’os; aquella gent que, gràcies a la seva tasca, fan que les coses siguin possibles.
En Joan era d’aquelles persones que la vida no els ha regalat mai res. D’aquella gent que fa bona la mítica frase del guardiolisme; “Llevar-se ben d’hora, ben d’hora…’’. En Joan era d’aquests: treballador incansable, lluitador tenaç. La vida, a voltes complicada, el va deixar sol amb cinc fills. No cal dir gaire res més, oi? Feina, feina i feina.
Ell va ser el meu primer entrenador. En Joan era exigent, metòdic, persuasiu. Fidel a les seves idees –que jo sempre li debatia i li qüestionava–, cosa que mai no em va impedir de continuar i aprendre de les seves ensenyances.
Amb el temps, ens va separar el fet que jo vaig anar a estudiar a Madrid i perdérem la relació. Amb tot, però, ens tornàrem a trobar quan el Granollers va venir a jugar allà el Campionat d’Espanya Júnior. Ens retrobàrem cada dia a l’hotel de concentració i xerràvem d’handbol, de la vida i de tot plegat. Moments i converses entranyables, llavors.
Recordo que aquell campionat es jugava a la pista Antonio Magariños, l’emblemàtic parquet que l’Atlético de Madrid i l’Estudiantes de bàsquet compartien. Una pista petita i estreta que impedia el joc ràpid i de contraatac característic del BM Granollers de l’època. La final la van disputar l’Atlético (amb 9 jugadors preseleccionats per la selecció espanyola) i el BM Granollers, que només en tenia un. Les estadístiques es compliren: 11 a 10 a favor dels madrilenys. Però els aplaudiments del públic, jugadors i tècnics al joc del BM Granollers encara em fan vibrar. Mai una derrota no havia tingut tan regust de victòria. D’aquell equip en recordo alguns noms: Nogueira, Massat, Granados, Ventura o Avellaneda…
Les virtuts d’aquell equip: tenacitat i lluita fins al final, disciplina tàctica… eren marca personal d’en Joan Ribell. Un dels molts entrenadors que ha fet gran el BM Granollers i que han portat amb orgull els colors del nostre club per arreu.
Ell ha estat un dels herois desconeguts del club. Algú que s’ha estimat el BM Granollers i que hi ha dedicat hores, passió, il·lusions… En aquests últims anys, a més, feia de delegat. Aquesta tasca l’ha realitzada amb educació i exemplaritat modèlica: sempre ajudant, buscant solucions, evitant conflictes, animant quan calia… Dubto que trobéssim algú del món de l’handbol que el conegués i no apreciés el seu compromís, la seva bonhomia.
HEROIS ANÒNIMS
En aquests temps que vivim en què els esportistes estan més preocupats per tatuar-se el braç o per comprar-se cotxes de luxe; avui que omplim pàgines sobre els valors positius que haurien de prevaler en el món de l’esport; hauríem de fixar-nos més i amb més ganes en figures com les que ha representat en Joan Ribell. Herois anònims que hauríem de saber recordar amb dignitat. Potser amb la col·locació del seu nom o la seva fotografia en algun lloc del Palau Olímpic?
Acabo. Amb en Joan compartíem una altra passió: Tamariu. Arran de mar, a l’estiu i amb la Costa Brava com a teló de fons, ens trobàvem sovint a primera hora del matí i la fèiem petar una estona. Allà compartíem records i confidències. I ens fèiem, també, un tip de riure. Malauradament, la propera vegada que hi torni no t’hi trobaré, Joan. Compta, però, que et seguiré explicant coses: batalletes, anècdotes, històries per continuar tenint-te present.