El seu diàleg al voltant de la literatura tindrà com a escenari el pati de l’antiga Ràdio Granollers, al carrer Torras i Bages. Seguint el patró de les altres sessions, s’ha escollit una altra vegada una figura consolidada i una d’emergent perquè contraposin punts de vista sobre una mateixa temàtica.
Tot i això, a Pagès li agrada més definir-se com “un aficionat que cada vegada té més experiència” i no creu que Jordi Nopca estigui menys consolidat que ell. “De fet, el seu últim llibre s’ha traduït, al contrari que el meu. Que tinc més anys i que he publicat més llibres és indubtable; la consolidació, en canvi, resulta més difícil de mesurar”.
L’autor de Dies de frontera creu que la paraula emergent significa que va cap amunt, “com si no fos possible aturar-se o fins i tot caure. Em recorda aquella cantarella dels “països en vies de desenvolupament”, la majoria dels quals, de fet, mai no acaben de desenvolupar-se”. En canvi, creu que la paraula consolidat és molt més estàtica. “Sembla que ja no és possible moure’s, tot i que en realitat encara es pot anar amunt, avall, en sentit horitzontal, en diagonal…”.
A Jordi Nopca, en canvi, la idea d’emergent ja li agrada. “Els icebergs són emergents i poden arribar a fer por. Dit això, no crec que un autor emergent faci gaire por… de vegades fa riure i tot”.
El seu objectiu, més que consolidar-se, passa per intentar acabar el proper llibre, quedar-ne content i que finalment pugui ser publicat. “Treballo amb materials molt fràgils i em cal estar-hi a prop, amb insistència, per aconseguir que el text no se m’engruni a les mans”.
Amb Dies de frontera, Pagès va guanyar el 2013 el Premi Sant Jordi de novel·la, un guardó que bàsicament li ha significat poder pagar deutes i arribar a més lectors. “Són premis que agraeixo molt, però no representen un canvi qualitatiu important com el primer que reps, que et diu que més enllà del cercle d’amis i familiars a algú li agrada com escrius. Un altre gran salt és el del primer llibre. Després, en el meu cas, la direcció ja estava presa. M’encanta que em donin un cop de mà, però el camí està traçat, amb premis o sense”, considera Pagès.
També ha estat premiat, amb el Documenta, el darrer llibre de Nopca, Puja a casa. En un primer moment, l’escriptor tenia molts dubtes de si era convenient presentar-s’hi o no. “Havia acabat el llibre feia mesos i l’anava revisant i revisant, deixant per a més endavant la decisió de què faria amb el text, fins que un parell de setmanes abans que acabés la recepció d’originals em vaig passar un matí sencer en una sala de reprografia, fotocopiant el llibre cinc vegades, i el vaig portar a la llibreria. Em vaig presentar al Documenta perquè és un premi imprevisible, divertit i amb un punt de bogeria que m’és familiar”.
A una persona que comenci a escriure, Nopca li explicaria que, per a ell, és imprescindible escriure cada dia, segui ficció o no, sigui alguna cosa que publicarà o que descansarà per sempre en una carpeta d’ordinador. “Escric sense cap mètode, però no deixo d’escriure, i de tant en tant comença a aparèixer un projecte de llibre… La insistència és fonamental. Ser insuportablement pesat amb els personatges, fins que comencen a fer-se amics teus”.
{{ comment.text }}