Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Ivette Nadal: “Estem massa desinformats sobre l’anorèxia”

Els darrers tres anys no han estat un camí de roses per a Ivette Nadal. Especialment els 18 mesos durant els quals va haver-se d’allunyar dels escenaris per fer front a una malaltia, l’anorèxia, que l’estava condicionant tant en el terreny vital com en l’artístic.

  • El 9 Nou
  • 23/02/2016 | 18:00
  • 0

El resultat de tot aquest procés ha estat Tornar a mare, el seu quart disc, i també l’obra més madura que la cantautora granollerina ha lliurat a data d’avui. Deu cançons, nou de pròpies i un poema musicat de Salvador Espriu, que aborden aquest període fosc sense embuts però també des de l’esperança i les ganes de sortir-se’n.

Com se sent tornant a l’escenari després de 18 mesos fent front a una malaltia?
D’entrada, és una sort poder tornar a tocar en directe. Sento nervis i pressió perquè fa un any i mig que no actuo, però a la vegada noto que se’m brinda una nova oportunitat i l’afronto amb moltes ganes.

El d’aquest divendres es pot considerar gairebé com un concert de retorn. Com l’ha preparat i què hi podrem escoltar?
Tocaré temes de tots els meus discos, però centrant-me en la part més potent. Com que surto d’una etapa de fragilitat i dolor, tinc ganes de mostrar la meva vessant més enèrgica. Si normalment acostumo a triar cançons més aviat tristes, aquesta vegada, de les 20 que tocaré, només n’hi ha un parell que tenen una orientació més sentimental. Serà com una celebració del fet que sóc aquí i puc tornar a cantar.

Com l’han canviat la malaltia i el posterior procés de recuperació? Què queda de la Ivette d’abans?
En l’aspecte personal he experimentat molts canvis, i en l’aspecte artístic m’he adonat que el personatge que projectava als meus anteriors discos no era un personatge saludable. Per tant, m’he hagut de conscienciar que per tornar a l’escenari em calia crear-ne un de nou o defensar postures diferents, allunyar-me d’una estètica determinada i adoptar unes connotacions més sanes.

Es fa estrany pensar en vostè com un personatge. El gènere que practica, la cançó d’autor, sol potenciar valors com l’honestedat i deixar poc espai a la impostació.
Tot el que canto és sincer, no hi ha res d’inventat. Però quan defenses el contingut narratiu d’un disc, hi ha determinats trets característics que acabes portant a l’extrem. Són reals, però els acabes exagerant perquè et sembla que han agradat a la gent. I aquest va ser el meu problema, que vaig insistir massa en conductes que potser no eren prou apropiades, sobretot pel que fa a la imatge que projectava.

Les lletres del disc són fosques, però en cap cas derrotistes. Hi ha cançons que fins i tot semblen desafiar la malaltia.
Com que la mateixa temàtica del disc ja era prou trista i profunda, vaig pensar que donar-li una orientació introspectiva suposaria una bomba de malenconia, i a la gent no li agrada escoltar problemes. Volia que les lletres oferissin un missatge molt clar, però a la vegada que el resultat final fos esperançador.

Fer el disc ha estat part del procés curatiu?
Vaig fer el disc des de dins de la malaltia, no pas des de fora. En aquest sentit, el fet de tenir un objectiu em va permetre trobar inputs de vida, motius per continuar lluitant. Per tant, ha estat un disc molt terapèutic per a mi, i a la vegada m’agradaria que servís perquè la gent que passa per situacions similars es pogués sentir una mica més acompanyada.

Havent viscut el que ha viscut, què li diria a una persona que es trobi en una d’aquestes situacions?
Normalment l’anorèxia comença a l’adolescència, i si no es tracta a temps pot acabar cronificant-se, que és el que m’ha passat a mi. Jo n’he tingut símptomes des dels nou anys, però mai me’ls havia tractat. Crec que com més adult et fas més motius tens que t’empenyen a posar-hi remei. En canvi, quan ets adolescent potser estàs més perdut i et costa més prendre decisions que et permetin sortir-te’n. Al llarg dels darrers tres anys, jo vaig provar durant molt de temps de sortir-me’n pel meu compte i em vaig adonar que és pràcticament impossible. Per tant, el consell que donaria a una persona que pateixi anorèxia és que es posi en mans de professionals.

L’anorèxia és encara un tabú? Se’n parla poc?
Encara estem massa desinformats. Només s’ha explicat la part superficial de la malaltia, la d’una persona que no menja. Però la realitat va molt més enllà: hi ha uns conflictes d’identitat, de com gestiones les teves emocions. És com un iceberg: damunt de tot hi ha el fet de no menjar, però a sota hi ha molts més problemes.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.