La jove és una de les actrius no professionals, “en un paper secundari”, de la pel·lícula La Academia de las musas, que acaba de guanyar el Giraldillo de Oro del Festival de Cine Europeo de Sevilla, Ja s’ha presentat a Barcelona i, a partir de l’1 de gener, s’estrenarà en sales.
La participació de Gil en aquest film, sobre el projecte d’un professor de crear “una acadèmia de muses” per regenerar el món a partir del compromís amb la poesia, va estretament lligada a la seva passió per la poesia i la literatura en general. Com a exalumna del professor de filologia italiana i especialista en Dante Raffaele Pinto, Gil va participar en les sessions d’un seminari a la Universitat de Barcelona (UB), que va gravar José Luis Guerín. “En principi era com un documental, però al final es va convertir en una pel·lícula”, explica la granollerina. “Anàvem a aquelles sessions i parlàvem sobre poesia, literatura, mitologia, la figura de la dona… ”.
Al final, el director va decidir fer sortir de l’aula algunes de les alumnes, perquè no volia que el film es quedés en l’erudició, i va gravar algunes escenes al cotxe del professor, en una cafeteria o al laberint d’Horta, on Gil té una escena amb la seva filla, Júlia Fedrigo, de vuit anys.
La poeta granollerina assegura que és una pel·lícula “molt essencial, que tracta l’amor, la natura, les paraules, la manera com comuniquem…, i sempre a través d’un diàleg constant”. Segons Gil, el seu paper és més “insinuat, com una figura més misteriosa. És com si fes avançar una mica la trama, però sense intervenir en les escenes més llargues. És com donar pistes de com anirà la història”.
La granollerina també destaca que és una pel·lícula de proximitat, “feta amb la càmera en mà i muntada en un laboratori improvisat a casa seva, i sorgida de la col·laboració de tots plegats”.
Gil assegura que per a ella va ser una experiència divertidíssima, sobretot l’abans i el després. “Em va agradar preparar les sessions, perquè parlava de coses que m’apassionaven. No em costava perquè tenia clar de què volia parlar”. El que va trobar més pesat va ser la gravació. “Suposo que passa quan no has actuat mai i no hi estàs acostumat”.
{{ comment.text }}