Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Les cartes de Josep Pla al forner de Montornès

Entre 1947 i 1950, l’escriptor Josep Pla es va cartejar amb Martí Vilaró, forner de Montornès. Les prop de 30 cartes que va rebre de Pla, les guarda amb gran cura la seva família. Pla agraeix les observacions que Vilaró li fa i que li haurien de servir per escriure el llibre sobre els pagesos.

Martí Vilaró, titular del forn de pa Mont-Vallès de Montornès fins a 1957, va ser de les poques persones de la comarca que es va cartejar amb l’escriptor Josep Pla.

Les seves dues filles, Elena i Teresina Vilaró, i els seus néts Ignasi i Esperança Valls guarden a casa seva una trentena de cartes que Pla va enviar al forner, sobretot entre els anys 1947 i 1950. Un luxe!

Perquè no era gaire habitual que Josep Pla contestés les cartes que li arribaven a gavadals al seu mas de Llofriu, a Palafrugell. O si ho feia, era per demanar que no n’hi enviessin més. Però en el cas de Vilaró no va ser així. El forner de Montornès sembla que li va dirigir la primera carta l’any 1947 queixant-se d’un escrit que havia publicat la revista Destino criticant algun dels aspectes de la professió de forner, o del preu o el pes del pa. En una de les respostes, Pla es justifica: “Aquestes campanyes s’han de fer, necessàriament, amb caràcter general. Això no vol pas dir, però, que les persones de sentit comú no facin davant d’aquestes campanyes les excepcions que s’han de fer davant de les conclusions inevitables. Vostè és una d’aquestes excepcions i jo estic disposat a dir-ho i a proclamar-ho allà on sigui necessari”, li contesta el novembre de l’any 1947.

D’aquest primer contacte en va sortir una relació fluïda que va culminar amb l’estada de Vilaró al mas Pla de Llofriu compartint un parell de dies amb l’escriptor que admirava i a qui hauria enviat almenys 145 cartes. “Autobús fins a Palafrugell i jo l’esperaré amb la tartana”, li indicava Pla.

A poc a poc però amb insistència, Vilaró –que no tenia estudis però sí una bona biblioteca– li va anar enviant cartes i més cartes explicant-li coses del poble de Montornès, del Vallès, de la vida de la gent de per aquí, alhora que li comentava quines eren les seves preferències en matèria d’art i de literatura. Pla li deia que com que tenia tanta feina escrivint no les podia contestar totes: “Cada dia em costa més de donar als articles un cert ganxo. Hi passo masses hores! Hi perdo diners! Tan bonics que són els blats!”.

A l’escriptor li va caure bé i, a més, devia creure que Martí Vilaró li convenia per agafar apunts i idees per quan escrigués el llibre sobre els pagesos que finalment va sortir publicat l’any 1952 a l’editorial Selecta: “El que em diu i em va dient sobre els pagesos té per a mi gran interès. Jo visc amb els pagesos, però no els conec pas encara”. O “Vostè sap molt sobre els pagesos. Els coneix molt bé. És un tema que a mi, personalment, m’apassiona, i fa anys que voldria fer un llibre sobre aquesta pedra granítica del nostre país. El que a vegades m’ha escrit sobre els pagesos era molt ben observat. Si se li acudeix alguna cosa i m’ho fa arribar, em farà un gran favor”.

Tot i la insistència de Pla que li anés servint material per al llibre, finalment va acabar reconeixent que ho havia fet poc: “Trobo el que em dieu de gran interès. La llàstima és haver aprofitat tan poca cosa en el llibre sobre els pagesos. Però la censura em fa por, no em deixa viure”. Probablement, doncs, les notes que li servia Vilaró no agradaven gaire al règim del moment. En tot cas, en un comentari de Josep Pla a Vilaró sobre l’activista cultural Joan Estelrich fa una crítica una mica sorprenent: “Estelrich era pessimista pels afers d’Europa i trobava que aquí anàvem bé. Ja ho veieu Vilaró, ja ho veieu! Ja veieu el que s’hi guanya ajudant el govern pitjor que el país ha tingut mai”. Era el mes de febrer de 1949.

A les cartes –en poder de la família però inventariades per la Fundació Josep Pla– l’escriptor se sincera amb Vilaró explicant-li intimitats, queixant-se de la vida d’escriptor i de la seva mala salut i opinant sobre escriptors catalans com Maragall i Sagarra. Fins i tot li parla de poesia: “Si practiqueu la poesia, no us desanimeu. La qüestió és arribar a agafar l’embocadura. Quan s’ha arribat a agafar bé la flauta amb la boca, el demés surt a raig. […] És més fàcil escriure en poesia que en prosa, encara que sembli mentida. Sagarra escriu amb una facilitat indescriptible”, li diu.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.