| 08:09
Opinió

Estic contenta que els presos polítics en vaga de fam abandonessin la protesta, em feien patir molt

La història som nosaltres, aquest prat d’agulles sota el cel

Dilluns, 17 de desembre de 2018
Nit
Que sis amics actors vinguin un dilluns en acabar la feina, cansats, a fer una lectura dramatitzada perquè els ho has demanat. I que ho facin contents i agraïts, és quelcom que em fa feliç, l’experiència de fer les coses senzillament pel fet de gaudir-ne.

Presentar amb ells el llibre del Montseny eròtic del Grup d’Escriptors del Montseny a la Tec-Ca de Cardedeu ha estat un autèntic plaer. Per arrodonir-ho hi havia la Núria López, del grup d’escriptura Planeta Lletra de Mataró, que ens ha parlat del seu procés de creació. Compartir enriqueix i fa créixer.

Dimarts, 18 de desembre de 2018
Nit
La lectura de Permagel de l’Eva Baltasar m’ha generat un gran desassossec, m’ha encongit el cor, m’ha fet sentir tendresa… Una novel·la, com qualsevol expressió artística, ha d’emocionar, si no emociona no és art. És una novel·la existencialista, la crònica d’una lesbiana que festeja amb el suïcidi. Està escrita en una prosa poètica molt acurada i tan incisiva com la fulla esmolada d’un ganivet que et furga les entranyes amb parsimònia feridora. La primera persona fa molt més propera la història. L’autora confessa que es va identificar tant amb la protagonista que això li va permetre dir moltes coses que sentia i que per això no li va posar nom. Crec que aquesta honestedat és una de les claus del gran èxit d’aquest llibre que ha captivat lectors i crítics. La protagonista explica les seves frustracions i els seus neguits en la seva relació amb la família –especialment amb la mare–, en el procés de descoberta de la sexualitat i de recerca del seu lloc en el món. Però no tots els moments de la novel·la són pessimistes, n’hi ha d’una vitalitat furiosa, on la protagonista s’aferra als plaers de la vida: a la passió amorosa, a la lectura compulsiva, al gust pel menjar…

Dimecres, 19 de desembre de 2018
Nit
Baixar entre setmana a Barcelona és com aturar-se a una terrassa a fer una cervesa. He baixat amb tren per anar a la presentació de la novel·la Els camins de la llum de la Coia Valls, la presentava la Maria Nunes, filòloga i escriptora, per escoltar aquestes dues dones bé mereixia la pena el viatge fins a la llibreria Alibri de la capital.

La Maria ha fet una anàlisi detallada d’aquest llibre de la vida de Louis Braille, inventor del sistema braille. I ho ha fet sense desvelar-ne cap secret, cosa tan difícil com fer malabars amb una mà lligada a l’esquena.

He arribat a casa amb la sensació plaent d’haver gaudit escoltant parlar de literatura i amb un llibre per a la llista dels pendents de lectura.

Divendres, 21 de desembre de 2018
Nit
Joan Isaac canta: “La història som nosaltres, aquest prat d’agulles sota el cel… nosaltres que ho tenim tot per perdre i tot per guanyar.” I per això, perquè la història l’escriu la gent del poble avui no em podia quedar a casa. Estic contenta que ahir els presos polítics en vaga de fam abandonessin la protesta, em feien patir molt.

Fa dies que corre la brama que els carrers esdevindran l’infern de Dante. Contràriament a les apocalíptiques prediccions el dia s’ha anat desgranant amb una barreja de neguit controlat i agredolça excitació. No de normalitat, perquè no és normal venir a celebrar un consejo de ministros a Barcelona, que no s’hi celebrava de fa 42 anys, i aprofitar de fer-ho quan fa un any just de les eleccions forçades per l’article 155 i convocades per Mariano Rajoy. Tan normal, com el dispositiu policial amb el que han hagut de venir acompanyats. Tan normal, com els dies que fa que ens amenacen amb tornar aplicar el 155. Tan normal, com imposar-nos un nom pel nostre aeroport, del qual fa anys que reclamem la gestió… No, no vivim en una situació de normalitat, perquè no podem decidir com volem viure i tenim presos i exiliats polítics. Per tots aquests motius, aquest matí he anat al Consell de Ministres alternatiu que Òmnium ha celebrat davant de l’Estació de França.

Després de dinar, he entrat a una cafeteria a llegir una estona Polpa del Jordi Masó Rahola, necessitava una dosi de fantasia perquè la realitat esdevingués més païdora. En sortir, he estirat les cames amb una passejada amorosidora fins al passeig de Gràcia. M’he quedat just on hi ha muntat l’escenari amb la pancarta “Tombem el Règim”, allà he pogut escoltar els parlaments.
Al tren he trobat amics i coneguts, també han baixat a construir la història. Parlem i seguim el Twitter.