L’equip, encapçalat per Denys Sanz, de Granollers, havia creat molta expectació. Després de quatre dies de preparació a la Nau B1, la carta de presentació de la OOEEVV va ser un espectacle únic i inèdit. Al damunt de l’escenari hi havia, d’una banda, quatre músics amb instruments convencionals: bateria, baix, flauta travessera i piano; de l’altra, quatre músics electrònics controlant, a través d’ordinadors portàtils, sons, llums, projeccions, etc. Tots plegats van oferir peces a cavall de diversos estils musicals, però sempre amb molt d’espai per les improvisacions. De fet, l’espectacle podria anomenar-se jam electrònica, per la improvisació constant i perquè les peces estan obertes a intervencions externes.
En aquest sentit, els assistents van poder afegir-se a la interpretació, de dues maneres i sense necessitat de coneixements musicals: d’una banda, amb l’ús de telèfons mòbils (els músics havien creat una aplicació per a iPhone a través de la qual qui volia podia convertir-se en un instrumentista més, improvisant en temps real); de l’altra, amb l’arpa làser. Aquest instrument (popularitzat pel músic electrònic francès Jean Michel
El públic va poder intervenir en l’actuació des dels mòbils o tocant raigs làser que creuaven la sala
Jarre, als anys 80) consisteix en un diversos feixos de raig làser que, en ser interromputs (posant-hi la mà, per exemple), generen un so. En aquest cas, els raigs creuaven l’espai de la sala i eren els espectadors qui els tocaven a voluntat; quan ho feien, produïen variacions a la música i les projeccions.
Aquesta singular actuació de so i imatge la van gestionar la dotzena de persones que formen part del col·lectiu. L’Orquestra Electrònica del Vallès, però, no és un grup tancat. Qualsevol persona pot fer aportacions des de totes les disciplines com el teatre, la literatura o la dansa. El col·lectiu ha nascut per adaptar-se a la modernitat i als nous gustos del gènere artístic. En definitiva, diuen els responsables, per fer sobreviure la comunicació de l’art.
{{ comment.text }}