En una primera part, reivindica la feina que va fer molta gent per preservar el patrimoni històric i artístic durant la República. “Quan arriba la guerra és quan més patrimoni es perd, sobretot de religiós, però també aquell que tenia a casa la gent benestant, generalment lligada al conservadorisme”. Però un cop acabada la guerra, afegeix Cantarell, “no és veritat que no es fes res per part de les autoritats de la República per preservar aquest patrimoni”.
Cantarell recorda que la Generalitat ja va fer decrets i articles per la seva protecció, i que a partir d’aquí ja va haver-hi molta gent que va treballar per salvar-lo. “Els municipis han d’aplicar el decret de la Generalitat i es nomenen unes persones perquè ho facin. A Granollers hi havia, per exemple, Josep Maria Ruera”. Alguns eren professionals i altres voluntaris, “i anaven per les cases per buscar i salvar elements del patrimoni”.
Durant aquests anys, explica la historiadora, es van recollir moltes peces, tant de Granollers com de la resta de la comarca, que es portaven a diversos llocs com Can Ramoneda, la presó i finalment a l’antiga Casa Molina, convertida en Museu Municipal. “Acabada la guerra, el mateix conservador del Museu, Miquel Montagud, fa una feina molt ben feta quan propietaris de cases i del patrimoni eclesiàstic reclamen les peces. Però després es paralitza el retorn perquè es pogués fer un inventari de tot el que hi havia, que pujava a més de 7.000 peces”. Aquest inventari va estar molt temps perdut, fins que es va localitzar al petit museu de Cabacés, i d’on va retornar, primer una còpia i després l’original. “L’inventari és una mostra de la bona feina que es va fer entre el 38 i el 39”.
La segona part de la ponència se centra en les conseqüències de guerra amb la desaparició de molts edificis, sobretot perquè no es valora gairebé res. “En aquesta època es van perdre molts casals, que eren petits palaus, i es van enderrocar edificis com la Capella de Sant Cristòfol”. Un altre exemple del poc valor que es donava a les coses era el que es va fer a la casa del Conestable de Portugal, al principi del carrer Sant Roc, o l’enderroc per fer-hi un bloc de pisos d’una façana del carrer Santa Anna, on hi havia unes finestres gòtiques, que es van reincorporar a l’orxateria de la plaça de les Olles.
Cantarell també remarca la pèrdua com a espai obert del parc de l’Estació, on hi ha ara la plaça Barangé. “Hi havia un projecte per fer-hi un mercat, però es va quedar com un sot durant anys fins que hi van començar a instal·lar serveis com Correus, Telefònica, Jutjats, La Mútua… Podrien haver-hi posat una mica d’ordre”.
L’ESGLÉSIA I EL MUSEU, NOVA ARQUITECTURA
Dins aquesta nova arquitectura que va sorgir després de la guerra, la historiadora hi inclou l’església de Sant Esteve, reconstruïda a partir de posteriors projectes i per subscripció popular, o l’edifici del nou Museu, després que els franquistes requisessin l’edifici de la Unió Liberal i hi instal·lessin la seu de la Falange.
Un altre edifici emblemàtic d’aquella època va ser el monument a los Caídos, que es va aixecar a la plaça de la Corona, després que durant la guerra s’enderroqués el que ja hi havia. “El monument es va construir a partir d’un projecte de 1939, i no es va inaugurar fins al 1952. Ho volien fer tot amb subscripció popular i costava molt”, assenyala Cantarell.
{{ comment.text }}