Va ser en aquest espai on fa més de dos anys que el periodista i escriptor Albert Forns (Granollers, 1982) va començar a escriure la seva primera novel·la, guardonada posteriorment amb el premi Documenta.
Per això, tenia clar que un cop publicada tornaria al lloc on va escriure les primeres 30 pàgines, amb motiu de l’exposició “Vacuum continu”, en què va participar conjuntament amb l’artista Àlex Santafé per mostrar el procés creatiu que segueixen un escriptor i un pintor. Precisament, tant el pintor com Xavi Mañosa, que va ser el comissari de la mostra, van fer costat a Forns en la presentació del llibre que va tenir lloc dijous al vespre.
L’autor va recordar com el fet de participar en aquest projecte el va obligar a adoptar una disciplina de treball. “Jo ja feia temps que escrivia, però sempre ho feia en les hores lliures, als vespres quan plegava de la feina, cansat… Però pel fet de venir aquí a Roca Umbert, de fitxar cada dia durant quatre hores, em vaig veure obligat a posar-me a treballar de forma metòdica, i vaig agafar l’embranzida per començar a escriure la novel·la”. El projecte va tornar a quedar aturat quan va tornar a la vida real, treballant vuit hores. I no el va tornar a reprendre fins que es va quedar a l’atur.
Forns reivindica la feina dels artistes i escriptors locals
Forns no es podia mostrar més satisfet d’haver començat en aquest espai: “Va ser molt interessant, ens ho vam passar bé, ens vam contaminar mútuament….”. Per això no dubta a reivindicar els artistes locals i també els escriptors. “Ara sembla que jo vaig ser un bolet en aquell moment. Potser s’haurien d’habilitar-hi més despatxos perquè s’hi tanqui gent a escriure”, va proposar.
Per a l’artista Àlex Santafé, tota la novel·la de Forns traspua, precisament, tot l’esperit que els va impregnar aquells dies de feina conjunta. Segons el pintor, el llibre té “una estructura molt versàtil, amb una gran variabilitat de temes. Passa constantment d’una qüestió a una altra. Crec que és l’herència d’una manera de treballar, en què vam parlar molt i de molts temes. A més, al llibre també hi ha molta pintura”. Santafé va reconèixer que, dos anys després, li feia molta gràcia trobar en la novel·la “cosetes relacionades amb l’exposició”.
{{ comment.text }}