Josep Vilà és un dels esportistes més llorejats de la història del BM Granollers. Se li han reconegut prou aquests mèrits?
JOSEP VILÀ: Jo crec que he estat bastant ben reconegut i apreciat per tots els jugadors que he entrenat en totes les èpoques. I en algunes coses em sento reconegut; en d’altres, potser no tant.
MIQUEL ROCA: El 2011 em van donar la medalla al mèrit de la Ciutat de Granollers. El primer que vaig dir és “li toca al Pepe”.
Senyor Vilà, vostè encarna l’era amateur de l’handbol. Què creu que es va guanyar i perdre amb el pas a la professionalització?
J.V.: Es va guanyar perquè l’handbol es va poder promocionar i conèixer més. En altres aspectes hi hem perdut: abans jugàvem a handbol perquè ens agradava, perquè donava nom a Granollers i sentíem molt els colors.
M.R.: Hi havia coses bones i dolentes. Les dolentes es resumeixen en el fet que aquell esperit de família que hi havia al BM Granollers va desaparèixer; jo vaig passar pel Calpisa i el Barça i mai hi vaig trobar l’ambient d’aquí.
Creuen que el Granollers encara ho conserva una mica?
M.R.: Sí, però no és el que era. Quan era jugador me n’anava a veure el Pep Vilà a la seva feina de torner i xerràvem de coses del club. A veure quin jugador fa això avui.
Quins moments bons destacaria del seu pas pel club?
J.V.: Un dels moments més agradables va ser el primer títol: campions d’Espanya de 1956. Tots els jugadors eren de casa: Font, Casajuana, Cabrera, Pregona, Fontdevila, Vacca, Joan Barbany, Illa, Eduard Barbany i Oliva. I un altre moment, tot i que no estrictament en el club, va ser el 1957, quan vam guanyar el campionat d’Espanya juvenil amb el Recanvis Viadé.
I dolents?
J.V.: Jo ja havia comunicat que marxava al Barça i el dijous abans de l’últim partit em van dir que no entrenés perquè era millor que hi hagués un nou entrenador de cara a la Copa. Va ser un cop molt fort. El diumenge Alejandro Viaña i Benet Torrecillas, dos jugadors, em van venir a buscar a casa i em van convèncer que anés al partit. I va ser molt emotiu: l’entrenador rival va pujar a la tribuna i va lliurar un ram de flors a la meva esposa, i al final els jugadors em van fer fer una volta d’honor, amb aplaudiment general.
Tots dos estan a la llista de personatges que han comès el pecat de marxar al Barça…
J.V.: El que no vaig acabar d’entendre mai és que la majoria de gent que van estar descontents amb la meva marxa eren tots del Barça! El de futbol, eh!
Per què va marxar, essent una institució i un entrenador de tant d’èxit?
J.V.: Molt fàcil. Aquí em costava calés entrenar i allà en vaig guanyar. A més, en el fons sentia els colors del Barça, per la part futbolística.
Com va reaccionar el club i la gent?
J.V.: La gent, la majoria molt bé. El club, no gaire bé.
Hi va haver un episodi que va marcar un inici de reconciliació. A la final de la Recopa del 1976, i ja essent entrenador del Barça, va baixar al vestidor a felicitar l’equip. Per què ho va fer?
J.V.: Em va sortir de dins. La reacció va ser fantàstica, fins i tot per part de la gent del club. Potser es pensaven que no hi aniria i els va sorprendre agradablement.
I vostè, senyor Roca, també va ser al partit però no va baixar al vestidor…
M.R.: No recordo ni si vaig anar al partit! Sé que en aquell moment ja entrenava el Calpisa.
J.V.: El primer que va fer el Miquel quan em va substituir al Granollers i va guanyar la Copa del Generalísimo va ser felicitar-me públicament.
M.R.: És clar! Jo agafo l’equip en l’últim partit de lliga contra el Picadero, i em diuen que sóc campió. I jo no havia fet res: el Granollers ja era campió abans de jugar aquest partit.
Entre tots dos tenen un rècord d’imbatibilitat fins ara no superat: 72 partits. Dos anys, 10 mesos i 7 dies sense perdre un partit a la Divisió d’Honor. Això com es fa?
M.R.: El mèrit més gran és motivar els jugadors. Guanyar un campionat és fàcil, guanyar el segon és molt difícil, i el tercer és increïblement difícil. Motivar un equip que guanya és el més difícil que hi ha.
Com s’ho van fer, vostès?
J.V.: En aquella època el jugador era més manejable que ara i jo crec que vaig ser un bon conductor de grup.
M.R.: Abans era més fàcil motivar perquè el sentit emocional era molt més clar: aquí es jugava per Granollers. Algú es pot imaginar, avui dia, que un jugador professional jugui per la seva ciutat? Això ha desaparegut.
Els agrada l’handbol modern?
J.V.: M’agradava més el d’abans. Per aconseguir un gol havies de treballar bastant i ara de seguida marques; ara hi ha certs equips que tornen a jugar una mica més la pilota, però fins fa molt poc eren tres passades, llançament i gol.
M.R.: De l’handbol d’abans m’agrada el que sempre li ha entusiasmat al públic: passada llarga del porter, contraatac directe i gol. Des de la IHF intentem desenvolupar el joc cap a les tendències que ens poden donar més èxit. Per exemple, les dones jugaran amb una pilota més petita; així la qualitat tècnica i la potència milloraran molt. I després, fer les porteries més petites perquè costi més fer gols, escurçar el camp, allargar el camp… tot això està en continu debat.
J.V.: Heu estudiat reduir el nombre de jugadors a sis?
M.R.: Sí, perquè el camp sigui més gran, perquè hi hagi més facilitat per entrar i sigui més difícil defensar… També estem considerant dividir el partit en tres temps de 20 minuts. A l’estranger, als intermedis la gent va als bars, hi ha espectacles gimnàstics o d’animadores, hi ha més espais de publicitat per la televisió, etc.
Senyor Roca, vostè ha fet literalment de tot en l’handbol. Si s’hagués de quedar amb una cosa, què seria?
M.R.: No miro gaire el que he fet. M’agrada més veure què puc fer encara! [riu]. Igualment, crec que he ajudat a transformar l’handbol. Quan vaig entrar a la IHF va ser el 2000 i des de llavors hem aconseguit canvis enormes: ara hi ha 80 països més que tenen selecció nacional i que no en tenien.
J.V.: Una pregunta, Miquel. El president de la federació hi entén, d’handbol? És important, això.
M.R.: [riu] Sí, molt. Ha estat jugador internacional i seleccionador egipci, àrbitre internacional, secretari del comitè olímpic del seu país…
Després de tres lligues i dues copes del Generalísimo, va marxar al Calpisa. Per què?
M.R.: Em va semblar una oferta millor que la que tenia a Granollers, esportivament i econòmica: em penso que em pagaven deu vegades més!
En la seva etapa d’entrenador va introduir innovacions importants en l’handbol.
M.R.: Sí, per exemple els sistemes defensius variables, inspirats en el bàsquet. En aquella època els equips, o defensaven 6-0 o 5-1, i ho mantenien durant tot el partit passés el que passés; vam introduir més flexibilitat.
Des de la perspectiva del seu càrrec a la IHF, quin futur augura a l’handbol professional a l’Estat?
M.R.: L’handbol ha passat a ser mileurista. Crec que es refarà, com el conjunt del país. Ara, serà lent i és difícil que tornin totes les figures que han marxat: hi ha jugadors nostres que juguen fora i guanyen 30.000 euros al mes. El bo és que aquí ara juga molta gent més jove i tenen moltes més oportunitats.
Senyor Vilà, com qualificaria en Miquel Roca?
J.V.: Una persona diferent de mi. Ell era professor i jo era metal·lúrgic; la forma de treballar era diferent: ell estudiava més les situacions, jo era més improvisador, una mica més autodidacta.
I vostè, senyor Roca, quina opinió li mereix el seu exentrenador?
M.R.: El fet que el Pepe sempre hagi estat amic meu no té res a veure amb la distància, sinó amb l’afecte que ens tenim quan ens veiem. Per mi, el Pepe és un 10. Ell va fer coses molt importants; ell diu que improvisava, però tenia un gran coneixement de l’esport i de la gent. Treia el millor de cada jugador i era un unificador. Això no ho poden dir tots els entrenadors.
Senyor Vilà, com va inventar-se el “Pit i collons!”?
J.V.: Abans dels partits els jugadors cridaven una cosa massa llarga. Jo solia animar els jugadors dient-los: “Va, nois, pit i collons, eh?”, i això es va anar estenent i va arribar al Barça i fins i tot a la Selecció espanyola, perquè la majoria de jugadors eren catalans. I mira, fins avui!
{{ comment.text }}