La senyora porta una bufanda del VfL Gummersbach i, en veure les que llueixen els aficionats Joan Garriga i Miquel Morell, manifesta una enveja, en principi, sana: “Diu que les nostres bufandes sí que abriguen, que la seva és molt primeta”, m’explica Garriga. Un cop dalt de l’autocar, la senyora ens dirigeix unes paraules que deuen ser amabilíssimes, però són en alemany, amb la qual cosa ni sonen amables, ni l’enten ningú (tret de Salva Puig i Jaume Fort, que havien jugat a Alemanya).
Els jugadors, a la cua de l’autocar com un grup de colònies, estan de molt bon humor i fan broma constantment. La veu de Juan Andreu sobressurt per sobre de totes les altres; de fet, ha estat així des de les 6 del matí i m’expliquen que sempre és així. Raúl Campos m’explica que el simpàtic pivot sevillà, a banda de molt bon jugador, és un dels grans animadors d’aquest vestidor, i que sincerament el trobaran a faltar quan l’any vinent marxi a l’Ademar de Lleó.
Campos, un dels capitans de l’equip juntament amb Álvaro Ferrer, diu que la derrota per un gol a la pista del Valladolid (dissabte passat), va afegir motivació a la final. “Normalment, els entrenaments dels dilluns no són tan intensos, però t’asseguro que cadascun dels entrenaments d’aquesta setmana ha estat quasi més intens que el partit de Valladolid”, admet.
Tirant de veterania, Raúl Campos (campió d’Europa amb el Barça la temporada 1999/00) diu que una final és el partit més fàcil i més difícil d’encarar. “Et fa tanta il·lusió que et motives sol, però són partits en què et trobes situacions i factors que habitualment no et trobes, i això els fa complicats”, comenta. En aquest sentit, el lateral valencià celebra que la final no es jugui en el Lanxess Arena (escenari habitual dels partits del Gummersbach, amb capacitat per 19.500 espectadors), ocupat aquests dies, sinó a l’Eugen-Haas-Halle, on n’hi caben 2.500. “Tu saps el que impressionen, quasi 20.000 persones a les graderies? Sembla que no, però aquestes coses influeixen, tant en nosaltres com en els àrbitres”. Sobre els àrbitres, Campos augura per la final un arbitratge més equitatiu que en les rondes prèvies.
Mentre xerrem, l’autocar avança per l’autopista a través d’un paisatge de turons coberts de boscos molt tupids, en diversos tons de verd. De tant en tant, aquí i allà, apareixen poblets en les vessants dels turons; semblen bonics, però, vistos des de lluny, semblen tots absolutament iguals.
En aquestes, arribem a Gummersbach. I no podem saber si compartim l’opinió del senyor amable de l’avió [vegeu el segon capítol d’aquesta crònica] perquè l’hotel Victor’s Residenz-Hotel està just a l’entrada. Haurem de deixar la visita turística per demà al matí. L’autocar aparca, l’expedició baixa, descarrega, ocupa les habitacions (que estan molt millor del que s’intuïa per les fotos de la pàgina web de l’hotel) i baixa a dinar: buffet lliure a base de pasta, fruita, amanida, carn, fruita i iogurt, seguint les instruccions donades prèviament pel BM Granollers.
Els jugadors seuen tots junts, en una taula llarga. En general, els plats estan molt carregats, però veient el volum dels cossos d’aquesta gent, no és d’estranyar; entre tots ells, el que té més fama de menjar molt és el pivot suec Nicklas Grundsten. Quan arriba a la taula amb un plat, li pregunten “Només un?”, i ell de seguida replica: “Ja hi tornaré després, ja”.
Després de dinar, són quasi les tres de la tarda. Ara fa nou hores que sortíem de Granollers, i tothom té unes ganes de migdiada que no s’hi veu. L’expedició vallesana es retira a les habitacions a descansar, fins a 3/4 de 8 en punt: a aquesta hora, els jugadors estan convocats a la porta de l’hotel per marxar cap a entrenar: serà el primer i únic assaig a l’escenari de la gran final de demà
{{ comment.text }}