El desangelament, d’altra banda, és l’habitual en les ciutats petites d’aquest país. A les 8 del vespre, en el curt trajecte d’autocar entre l’hotel i el pavelló, recorrem els carrers semideserts i amb poc trànsit d’una zona bastant residencial. No sé si demà, quan veiem una mica més de ciutat, canviarà la cosa, però de moment el senyor amable de l’avió té raó: Gummersbach no té res d’especial. Està molt net, això sí.
Finalment, arribem a l’Eugen-Haas-Halle i a més d’un li cau l’ànima als peus en veure l’edifici gris, lleig i antiquat (arquitectura depriment rotllo 70’s) que demà ha d’acollir un dia històric pel BM Granollers. De poc serveix l’apunt de Jaume Fort, que s’apressa a indicar que aquest és el pavelló de les grans gestes del Gummersbach. La impressió no millora gaire en veure l’interior, que a més d’un li recorda el Parquet de Granollers; mirat així, podria servir d’involuntari homenatge a la mítica Recopa del 76. És un recinte antic (amb molta fusta, per entendre’ns) i gens digne del partit de demà: la zona de les banquetes té, amb prou feines, un metre d’ample, amb la qual cosa els entrenadors hauran de ficar-se, literalment, dins de la pista per no trepitjar els peus dels seus jugadors. Les opinions se succeeixen: “Mira que el pavelló és lleig!”; “Però és còmode i no rellisca”; “La tornada, per què no la fem als Escolapis?”
El que no aclareix ningú és si el partit es jugarà sobre aquesta superfície (on conviuen les línies de la pista d’handbol, de bàsquet i de bàdminton; Raúl Campos diu: “Sembla el Salvador Espriu!”, en referència a l’escola de Granollers) o en posaran una altra on només hi hagi línies d’handbol.
En qualsevol cas, és el que hi ha i els jugadors comencen l’últim entrenament abans de la final, que serà suau perquè convé reservar forces: escalfaments, un partit de futbol per seguir escalfant i distendir l’ambient, retocs tàctics d’atac i defensa i poca cosa més. Avui es tracta de suar una mica i habituar-se a la pista.
Juntament amb els jugadors, es posa a treballar el cos tècnic: a banda de Llorenç Rueda i Toni Garcia, han viatjat la fisioterapeuta, Erola Madrigal (de Montcada i Reixac), el preparador físic Jordi Coma (Vic) i el metge, Joan Vives, a banda de l’etern delegat, aquell tros de bon jan anomenat Jordi Boixaderas “Buixa”.
En Buixa compleix enguany 14 anys treballant al club. Però hi ha algú pel qual, si el Fraikin guanya la final, aquest 2010 serà rodó: Pep Blanchart, el director general del BM Granollers, complirà 25 anys com a principal responsable de la gestió del club. Serà, concretament, l’1 d’octubre i, quin millor regal per a unes noces d’argent, que la segona Recopa d’Europa.
S’acaba l’entrenament i, mentre un encarregat desplega les graderies retràctils i els jugadors es dutxen, per megafonia sona el heavy ensucrat dels Scorpions. No sé si és per recordar-nos als visitants que som a Alemanya però vaja, si es tractava d’això, posats a fer ja podien haver posat els Rammstein i hi haurien afegit el component intimidatori. Si els Scorpions són la metàfora de la duresa defensiva alemanya, tranquils: demà apallissarem el Gummersbach.
{{ comment.text }}