El passeig serveix, essencialment, per treure els jugadors de les habitacions, perquè estirin les cames i els toqui el sol i l’airet (fa un dia esplèndid a Gummersbach, per cert). I, en el cas d’avui, perquè les hores prèvies al partit no es facin tan llargues.
“Aquestes hores prèvies al partit serveixen per acumular nervis. Tu ja jugaries el partit però les coses són com són i hem d’estar molt tranquils perquè els nervis no ens ajuden a fer les coses millor: tot el contrari. El que és veritat és que, de vegades, es fa llarg”, explica el segon entrenador de l’equip, Toni Garcia, mentre tota la comitiva recorrem els 500 metres que separen l’hotel del centre. El tècnic, però, celebra que el partit sigui a les 6 de la tarda, perquè l’espera no es fa tan llarga.
El paisatge urbà canvia a millor, a mesura que ens acostem a la Kaiserstrasse, la clàssica avinguda de vianants de les ciutats alemanyes on es concentra la zona comercial. Es va percebent més vida i la meva impressió de Gummersbach millora: de fet, és una ciutat que no ho sembla (sembla un poble amb algun element arquitectònic de ciutat, i amb molts arbres i zones verdes per tot arreu) i fa la sensació que aquí la vida ha de ser molt agradable i tranquil·la. Tot ajuda a fer oblidar una mica als jugadors la pressa per jugar. “Hi ha gent del vestidor que té més pressa i hi ha gent que està més tranquil·la. Però és una final i tots jugaríem ara mateix: portem moltes setmanes esperant aquest dia; imagina’t ara: les hores semblen dies”, diu Davor Cutura. El lateral serbi apel·la a la tranquil·litat i no només ara, sinó quan comenci el partit. “Quan l’àrbitre xiuli l’inici del partit és important que la gent estigui tranquil·la i hem d’intentar controlar el ritme del partit i estic segur que tindrem les nostres opcions per guanyar, que és el que hem vingut a fer. Des del primer minut hem de començar a guanyar”, diu.
Marc Pujol encarna (almenys exteriorment) l’estat ideal abans d’una final: a l’extrem granollerí se’l veu tranquil·líssim i es diria que confiat. De tota manera, si fos per ell, començaria a jugar ara mateix. “Home, portem tota la setmana entrenant només pensant en una cosa i fins que no arriba, sembla que passi el doble de temps del que realment passa. Ara al matí, relax, desconnectar una mica i anar passant els minuts com pots fins a la tarda”, explica. “Puyi” (com li diuen els companys) comenta les virtuts del passeig matinal. “Va molt bé, si no no surts de l’hotel, et quedes estirat al llit o assegut a una butaca amb l’ordinador i, vulguis que no, les cames i el cos ho noten”, explica.
D’aquí fins a l’hora del partit, i a no ser que els tècnics vulguin repassar algun concepte tàctic puntual, ja no hi haurà més preparació.
La comitiva arriba a la Kaiserstrasse, que a aquesta hora està força animada. Els jugadors i tècnics caminen tranquil·lament entre terraces assoleiades, centres comercials i paradetes d’un mercat setmanal on es poden trobar especialitats gastronòmiques del país (entre les quals, les inevitables salsitxes i uns espàrrecs enormes), objectes de fusta, espelmes amb formes de personatges de conte nòrdic, postals, etc, tot molt ben posadet. En un moment donat, Llorenç Rueda decreta temps lliure i convoca tothom a les 13h en punt a l’hotel, hora de dinar.
Els jugadors es dispersen i un grup força nombrós s’asseu en una terrassa a prendre alguna cosa. D’altres van a comprar records; en Jaume Fort compra el Handballwoche, un setmanari dedicat a l’handbol d’enorme difusió al país (quina enveja!)…
…I així transcorre el final de l’últim matí abans de la final. S’ha de dinar d’hora perquè a les 16.15h tots han de ser dalt l’autocar per anar, ara sí, cap al pavelló.
{{ comment.text }}