Normalment, les tornades sempre es fan més llargues. Aquesta, més, per raons òbvies. Però l’estat d’ànim general de l’equip s’ha estabilitzat: sense l’eufòria de l’anada, però hi ha tornat a haver conyes als autocars, converses disteses i pocs moments de silenci, etc. Mica en mica (aquest procés culminarà demà dilluns al vespre), el partit d’anada va cedint espai mental i emocional al de tornada. Ahir es veia tot molt negre; avui ja apareixen comentaris esperançats: “Si a la mitja part guanyem de cinc, hi ha partit”, deia algú.
Demà, de moment, entrenament a 3/4 de 6 de la tarda. “Serà el més dur de la temporada. Quan has fet les coses malament, sempre costa molt posar-se a entrenar”, confessa Raúl Campos mentre enfilem la Ronda de Dalt en direcció Besòs. La ment d’un esportista professional funciona diferent de la de molts aficionats: mentre jo, per exemple, penso que l’equip ho té tant difícil que no hi té res a perdre i que això potser hauria d’aportar-los un xic de tranquil·litat, Campos es desmarca completament d’aquesta opinió: “Si no guanyem, per mi serà una decepció enorme”, assegura. Brutal lliçó d’ambició que rebo amb inconfessada humilitat de deixeble.
Però tornem un moment a Düsseldorf. Hem estat una hora esperant l’avió en l’immens aeroport de la ciutat, i un nodrit grup de jugadors s’han apalancat a l’Starbucks Coffee per assaborir-ne les especialitats. Després, el vol ha estat molt plàcid, sense ni una turbulència que posés nerviosos els pocs membres de l’expedició que es posen nerviosos per aquestes coses (la majoria estaven tan tranquils; no se si sabien que avui hi ha hagut un accident aeri a l’Índia amb només sis supervivents). L’únic detall destacable del viatge amb l’avió ha estat l’aterratge: un dels més “punkies” que recordo. Hem fet un bot en tocar terra i després el pilot ha estat frenant durant una eternitat, amb tots els passatges amorrats per la inèrcia al seient del davant. “Si es descuida, ens deixa a l’Ei Bi Sí”, ha apuntat l’Àlvaro Ferrer. Tots hem pensat que se li ha acabat la pista, a aquell home.
En fi. El cap de setmana històric (per bé i per mal) del Fraikin BM Granollers s’acaba com va començar divendres a 3/4 de 6 del matí: amb el Sagalés aparcat al davant del Palau d’Esports i els jugadors, tècnics i acompanyant carretejant l’equipatge. Aquest episodi trist, doncs, s’acaba exactament en el mateix lloc on començarà el següent, el decisiu.
I aquest serà alegre, ja ho veuran.
{{ comment.text }}