Per què se’n va anar als Estats Units?
Quan tenia 17 anys hi havia un noi de Granollers que havia marxat allà i quan vaig acabar el Batxillerat vaig dir als meus pares que volia deixar temporalment els estudis i dedicar-me a jugar a tennis i viatjar. La idea era fer-ho un any i si anava bé la cosa, seguiria. Però just aquell setembre vaig tenir un accident amb moto i em vaig trencar la clavícula i el peu.
Vaja…
Vaig estar sis mesos sense jugar. Durant aquest període, aquell noi de Granollers em va trucar i em va dir que hi havia l’opció d’anar als Estats Units amb una beca per estudiar i entrenar en una universitat d’allà. I a l’agost del 2009 vaig marxar.
On va anar d’Estats Units?
A Carolina del Nord, a la Campbell University, una universitat petita, privada, d’uns 7.000 estudiants.
Com funciona aquest sistema de beques?
Has de fer la sol·licitud i si t’accepten et donen una quantitat de diners, que el meu primer any van ser 31.000 dòlars; ara ronden els 41.000. Durant aquell any, estudies una carrera, entrenes i competeixes; a final de curs, en funció del teu rendiment acadèmic i tennístic, et renoven la beca, te la incrementen, te la redueixen o te la retiren.
Què va estudiar?
Administració d’empreses.
Però vostè volia deixar els estudis…
Sí, però no definitivament. Estava en un moment molt dolç, jugava molt bé i volia provar un temps com a professional del tennis i, més endavant, estudiar.
On va competir, durant els anys de carrera?
En competicions universitàries. Són molt potents i fins i tot les retransmeten per la televisió. Allà els nanos que comencen no pensen a ser professionals, sinó a competir en els torneigs de la universitat tal o tal altra; llavors, des que són petits porten samarretes i gorres de la universitat que els agrada (per exemple, perquè el seu pare hi va estudiar) i entrenaran amb l’objectiu final de competir a la universitat; per això ara hi ha molts pocs jugadors americans al circuit professional.
Què té d’atractiva la vida d’un jugador universitari?
Si vas a una universitat bona, durant els quatre anys viatges per tot els Estats Units i t’ho paguen tot: desplaçaments, alimentació, etc. Ara bé, després dels quatre anys ja t’has d’espavilar tot sol. En aquest punt hi ha gent molt bona que troba patrocinadors que els paguen uns diners perquè viatgin, i es queden un tant per cent dels premis que guanyen.
I la seva carrera professional, com va començar?
Treballava als estius, quan estudiava. Vaig fer de director de tennis d’un club multiesportiu i després vaig treballar en clubs de la zona de Nova York. Allà vaig conèixer gent i quan vaig acabar la carrera em vaig traslladar a Nova York a viure. Durant un any i mig vaig treballar en una companyia que tenia 12 clubs de tennis a tota la zona. Vaig començar fent d’entrenador i després vaig passar a la part administrativa. M’agrada molt fer classe i també la part de gestió d’empresa esportiva.
Quines diferències ha trobat en el funcionament de les empreses esportives d’allà i d’aquí?
La diferència més gran és que allà tot està enfocat, abans que res, al negoci. I fan el que calgui perquè el negoci funcioni: miren el tracte amb els clients, el tracte entre treballadors, la formació…; et formen de manera que algun dia puguis portar l’empresa. Després ja dependrà de tu, és clar. Són molt metòdics amb la feina, molt seriosos.
Als Estats Units passa amb el tennis el mateix que amb el futbol, que s’inverteix molt en l’elit, però poc en la base?
Passa el mateix al cent per cent. Amb la base el negoci va primer, i van a sac. És la cultura d’allà, i es veu en tot, fins i tot en l’actitud dels pares.
Què vol dir?
Si els pares veuen que els nanos s’aturen cinc minuts es pensen que estan perdent el temps. I a nosaltres ens crea el neguit d’estar tota l’estona fent-los moure; moltes vegades és necessari parar, explicar i tornar a començar. Però els pares només pensen: “Jo he pagat una hora i vull que el meu nen jugui una hora.” Els ho has d’explicar, i alguns ho entenen i alguns no.
I els nens com s’ho passen?
Com que no coneixen res més, es pensen que és el normal. De mica en mica, però, s’adonen que el fet de parar per rebre explicacions els comporta una millora.
Com a mínim, aquest sistema els ensenya a espavilar-se…
Sí, però no treus el màxim rendiment del jugador. S’ha d’equilibrar.
Sap quan tornarà?
Allà estic molt bé, però la família, els amics i la qualitat de vida d’aquí no es té enlloc. No m’he fixat cap data per tornar, però aquest any he començat a mirar possibles opcions. Em frena que aquí els entrenadors no estan tan ben valorats. De moment estic allà, estic estudiant un màster, tinc l’opció de quedar-me a la universitat, de tornar a Nova York…, ja ho veurem.
S’ha plantejat tancar el cercle i aplicar tot el que ha après als Gorchs, el club de la seva vida?
Sempre ho he pensat. Ara potser encara no és el moment adequat, però si es donessin totes les condicions, m’encantaria.
{{ comment.text }}