Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Abraçar, bressolar i acollir

Abraçar, bressolar i acollir és el que fa la família i és el que ha de fer tota escola, segona estructura d’acollida

El bressol és com un niu i està dissenyat per rebre algú, per allotjar-lo confortablement. Fem niu amb les mans en el moment de recollir un do, alguna cosa que ens donen i que volem conservar i protegir. Abraçar ho fem albergant l’altre a l’interior dels nostres braços, mentre, amb les nostres mans a la seva espatlla ens l’apropem al cor. Acollir és l’acció de rebre algú, entenent que l’admetem a casa nostra, que el volem i que ens comprometem a no deixar-lo sol.

Abraçar, bressolar i acollir són tres accions indispensables en educació. Una educació que no les tingui present i que no vetlli per fer-se afectuosament responsable del nouvingut no mereix dir-se educació. Cap bona política educativa –especialment de la primera infància– pot escatimar recursos humans per bastir-la.

Abraçar, bressolar i acollir ens suggereixen tendresa, afecte, acceptació, cordialitat, amabilitat, recolliment i calidesa humana. Abraçar, bressolar i acollir és el que fa la primera estructura d’acollida, la família, quan arriba un nadó i és el que ha de fer tota escola, segona estructura d’acollida, amb cada infant i amb cada adolescent.

Una societat que no vetlli per acollir i donar calidesa a tots els seus membres no té cap futur esperançador. Daniel Innerarity, a Ética de la hospitalidad (Ed. Península, 2001), diu que l’ésser humà sempre és un hoste, de manera que viurà en el món amb les condicions que imposaríem a un convidat a casa: una estada provisional, inseguretat perquè no sap quan haurà de marxar, enyor de la pròpia llar, si és que ha hagut de canviar de casa o família, o estranyesa per sentir-se en uns espais que no acaben de ser els seus.

Tots vivim provisionalment, sense saber en quin moment se’ns acabarà l’estada allà on som. Aquesta és la raó principal per la qual necessitem ser i sentir-nos acollits. Només la percepció d’aquesta acollida, el sentir-nos abraçats i bressolats pels nostres semblants, ens calma d’aquesta mena de neguit –angoixa vital– que sentim tota la vida.

L’adult ho sap, això, i pot assumir-ho o no, però en tot cas ha après a viure amb aquesta sensació de finitud i desempara. Li pertoca fer-se responsable dels nouvinguts, siguin fills o deixebles. Si s’ha fet càrrec d’educar-los, ha de fer tot el possible perquè cada infant i cada adolescent disposi de tot el que li pugui fer falta per anar sol pel món. I sense amor difícilment ho aconseguirà.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fer un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per a fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.