Cabells
M’havia apuntat per fer un recorregut en una exposició de quadres de diferents autors, on el pintor de cada obra explicava el sentit d’aquesta. La peculiaritat de la mostra era que els artistes no eren professionals ni tampoc no es volien dedicar a l’ofici. Havien fet servir l’art com a mitjà d’expressió d’experiències singulars o traumàtiques o per personalitats amb trets peculiars que usaven l’expressió artística per poder treballar i alliberar de manera positiva les seves distincions.
Érem un grup d’homes i dones d’unes 30 persones aproximadament, de totes les edats. Estàvem disposats a gaudir d’aquesta experiència, però el que no sabíem era com ens havia d’afectar aquesta exposició, ja que, quan entres en el interior de les persones, fa que t’identifiquis amb elles i crees vincles espirituals i vitals per sempre.
QUADRE número 1, ‘CABELLS’
El seu cabell blau elèctric, curt i despentinat donava el toc de color entre tots els caps que l’envoltaven. Ella, al costat del seu quadre, feia un contrast perfecte. La pintura, on es veia un cabell llarg i marró amb branques, arrels i flors que li naixien, al costat del seu pentinat estudiat al mil·límetre, mil vegades analitzat davant un mirall per trobar el disseny exacte de la imatge que volia donar.
Ara el porto llarg, així va començar. Vaja, per a mi és llarg… Dels 12 anys que he portat el cabell rapat al zero. No us penseu que soc una esclava de la imatge ni que m’agrada experimentar o cridar l’atenció. És que no podia tenir cabell, no em podia créixer. No hi podia haver vida en el meu cap. Ara he superat el que em va passar. Ja ho sé, que són petits traumes sense importància. Però per a mi no ho són. A mi em van marcar i no em van deixar expandir-me.
Avui puc dir que puc jugar amb el meu cabell com mai abans ho havia pogut fer. Me’l puc tenyir del color que em vingui més de gust, tallar-lo de mil formes diferents i pentinar-lo trencant els esquemes de molts perruquers. De fet, us puc dir que ara he començat a estudiar per perruquera i que aquest quadre que veieu aquí serà a l’entrada del local que obriré quan acabi el meus estudis.
Que què em va passar? És molt simple, de tant simple que em fa molta vergonya explicar-ho. Suposo que alguns dels que sou aquí presents teniu germans grans i que us hi heu barallat de petits i que era molt injust i que us sentíeu molt impotents. Doncs és això… Jo tinc un germà gran, gran i gelós. Molt gelós. Res del que jo feia li estava bé, tot plegat acabava amb baralles i qui tenia les de perdre era la petita. I què és el que li agradava més al meu germà? Estirar-me dels cabells. Però no només estirar-me’ls i prou… Primer m’havia de tirar a terra i si era ple de sorra i pedres, millor. Desprès m’agafava dels cabells i m’arrossegava pels camins del poble. De pas em recordava la mala persona que era i tot el que ell havia de suportar com a germà gran i que encara tenia sort que ell fos tan bo.
Bé, si això t’ho fan un cop, et queda una marca, una imatge borrosa o un petit sentiment de ràbia. Però quan això és la norma, és la vida que has patit anys i panys, l’únic que vols es no tenir-ne, de cabells, perquè no t’arrosseguin, per no sofrir mal de cap, per no tenir por. Perquè quan fugis per escapolir-te no t’enganxin pels cabells voleiant.
Any rere any demanava a la mare de tallar-me els cabells. I sempre havia de sentir la mateixa cançoneta: “Amb els cabells tan macos que tens… I aquest color castany que quan et toca el sol fan aquests reflexes pèl-rojos… Ni parlar-ne.” En segon pla, el somriure pervers del meu germà feia que em veiés atrapada en el laberint d’una cabellera despentinada. Perquè –això sí– jo estava obligada a dur els cabells llargs, però no me’ls deixava raspallar ni cuidar. No ho volia gens. Em feia massa mal a l’ànima i al cap les estrebades del meu germà.
El dia del meu 12è aniversari, però, em vaig llevar del llit i vaig entrar al bany. Vaig agafar les tisores i la màquina d’afaitar del meu pare… D’allà va sortir la noia més rebel que us pugueu imaginar.
Mai més, volia sentir a la mare dient: “Quin cabell més maco”; mai més volia que el meu germà m’estirés dels cabells.