| 12:04
Opinió

Recordo un orgull immens de poble defensant les nostres institucions i els nostres representants el 20-S

Casualitat o causalitats del destí

Dijous, 28 de juny de 2018
Tarda
Aquest vespre estrenen el documental  20-S, produït per Mediapro i dirigit per Jaume Roures, sobre els fets que van tenir lloc el dia 20 de setembre de 2017 a la Conselleria d’Economia i Hisenda i a la seu de la CUP. No el podré veure perquè avui som divuit sopant a casa, però el miraré a TV3 a la carta amb tranquil·litat.

Aquell dimecres 20 de setembre vaig arribar a casa cap a tres quarts de 12. Estava neguitosa seguint les darreres informacions a la ràdio, al Twitter, a la televisió… Sentia una impotència immensa. Anava endavant i endarrere. Llavors em va trucar la meva neboda i vam quedar d’agafar el tren de Llinars fins a passeig de Gràcia. Allà ens vam trobar amb el meu fill petit. Vam comprar uns entrepans per dinar i vam anar caminant fins a Rambla Catalunya.

Eren vora les dues de la tarda, el carrer ja era força ple. Vam estar hores llargues a peu dret, cantant, picant de mans… amb els sentiments a flor de pell. Recordo les aparicions dels Jordis intentant asserenar els ànims i calmant els concentrats. Es va anar omplint més i més.

Recordo en Jordi Pesarrodona, plantat durant hores amb un nas vermell al costat de la Guàrdia Civil. Recordo gent damunt dels cotxes durant tota l’estona. L’ambient de la concentració era cívic i pacífic, traspuava la força de totes aquelles persones, persones de totes les edats i de tota mena, des dels més encorbatats als més kumba.

Es respirava un respecte immens entre nosaltres, fèiem torns per recolzar-nos durant uns minuts en un cotxe –no per seure, ni per enfilar-nos, senzillament per descansar una mica. Recordo les caixes d’amanides i les aigües que van repartir quan ja fosquejava, i que la gent les anava passant per a aquells que més ho necessitessin, sense gosar quedar-se’n cap…

Recordo un orgull immens de poble defensant les nostres institucions i els nostres representants, un sentiment que en els darrers anys hem anat alimentant i que ja ningú no ens podrà prendre. Vaig marxar amb recança quan ja era vespre i encara arribava gent. En creuar-nos ens miràvem i somrèiem, amb la complicitat d’una causa compartida.

Divendres, 29 de juny de 2018
Matí
És la festivitat de Sant Pere i Sant Pau, patró del meu poble; era també el dia del sant del meu pare –que ja fa anys que va morir–; el 29 de juny de 1136 va néixer Peronella, futura reina d’Aragó i protagonista de la meva novel·la Confidències d’una reina; el 29 de juny de 2012 s’acabava el termini de presentació de les obres al Premi Nèstor Luján, del qual vaig quedar finalista, i el 29 de juny de 2013 vaig fer la primera presentació de Confidències d’una reina a Sant Pere de Vilamajor. Casualitats o causalitats del destí.

Dissabte, 30 de juny de 2018
Matí
Als grans també ens agrada que ens expliquin històries, per això s’agraeix que hi hagi projectes com el d’EnVeuAlta, que enregistra literatura per ser escoltada. Els responsables d’aquesta aventura literària són la Maribel Gutiérrez (filòloga i logopeda), l’Anna Maria Villalonga (filòloga, professora de literatura de la Universitat de Barcelona i escriptora) i en Miquel Llobera (biòleg i professor de bioquímica de la Universitat de Barcelona). Si voleu gaudir escoltant històries interessants, podeu trobar els podcasts en aquesta adreça: <https://soundcloud.com/enveualtacat>. Per fer un tastet, us recomano que comenceu pel primer, “El violí mut”. És un relat de l’Anna Maria Villalonga del llibre Noves dames del crim, publicat a l’editorial Llibres del Delicte. En Miquel Llobera ens explica, amb una veu profunda i íntima, la trista història d’un violinista de metro, l’emotiu retrat d’una societat cruel que ens esgarrapa la consciència.

Diumenge, 1 de juliol de 2018
Matí
La Festa Major és un bigarrat de records que conviuen al meu cap. L’arxiu de la meva infantesa és ple de camions amb les fustes i les robes per muntar l’envelat; la música de l’orquestra; el pare, tan guapo, amb els seus pantalons blancs, i jo ballant amb ell, agafada d’aquella mà tan grossa; el primer vestit sense esquena; les garlandes de llums; el llibret del programa de la festa; el xurrero; la parada del tiro… A cada etapa, la Festa Major porta adossats uns arxius diferents, però sempre són records alegres carregats de música. Ara, ja no soc la darrera de tornar de festa, els fills arriben molt més tard, però continuen sent uns dies especials.