Vivim en un context social i ambiental d’emergència climàtica que afecta cada cop més als éssers vius, i entre ells, a les persones. Des del grup de treball Psicoanàlisi, Cultura i Societat del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya (COPC) s’estudia les interrelacions entre la subjectivitat, el canvi climàtic i el model econòmic i productiu imperant. Al Col.legi també hi ha els grups de treball Salut Planetària i Ambiental, i Salut Psicoambiental que es dediquen a la interrelació entre natura, entorn i salut. En aquesta entrevista, la psicòloga Susanna Tres explica com s’aborden des de la professió les noves angoixes contemporànies com l’ecoansietat.
Com s’enfoca la crisi climàtica des d’aquests grups de treball?
Hem començat a treballar en una nova àrea de la psicologia, la psicologia climàtica, que tracta d’entendre les dinàmiques psicològiques que tenen a veure amb la crisi ecològica i climàtica. És molt difícil enfrontar-nos amb la realitat de l’emergència climàtica, perquè ens confronta amb la destrucció de la vida, tal i com la coneixem, i ens obliga a canviar la nostra manera de viure. Per tal de no patir, moltes persones reaccionen amb apatia o indiferència, cosa que no ajuda a trobar solucions. Per altra banda, cada vegada més gent mira la realitat de cara, i això desperta emocions molt diverses i intenses. El nostre objectiu és ajudar a que les persones puguin ser resilients, i es puguin generar els canvis psico-socials que son necessaris.
L’angoixa climàtica o ecoansietat està considerada un trastorn mental?
No son trastorns mentals, l’ecoansietat, el dol climàtic o la solastàlgia son termes molt nous que designen emocions com por, ràbia, tristesa, culpa o desesperança. Son vivències subjectives coherents amb la realitat de l’emergència climàtica. Son malestars saludables, en tant que responen a la consciència del que està passant i poden ajudar a replantejar estils de vida i impulsar canvis. De totes maneres, si aquest malestar és més intens i l’individu té un alt nivell de patiment, serà necessari un suport especialitzat que ajudi a regular i canalitzar aquestes emocions.
Quins són els símptomes i com es manifesten?
Hi ha persones que experimenten dificultats per dormir o per concentrar-se, ganes de plorar, conductes d’aïllament o pensaments obsessius que interfereixen a la seva vida. Altres persones experimenten les emocions en un nivell menys intens. En qualsevol cas seria una vivència subjectiva que considerem positiva, en tant que pot servir per unir-nos, ajudar-nos mútuament, generar canvis i mobilitzar-nos. Ho veiem com un motor de canvi, també.
És un fenomen que pateixen només els joves o és bastant intergeneracional?
Els joves es projecten en un futur que es veu molt negatiu. I els que som pares i mares, o educadors, també ens preocupa pensar en el futur dels nostres fills o alumnes. També hi ha molt de malestar en la comunitat dels científics que estan en el seu dia a dia treballant amb les dades. I en les persones que viuen en contacte amb la terra com la pagesia, al món rural, on es viu a prop de la natura i es pateixen més directament els fenòmens meteorològics anòmals. Aquests serien els grups on hi ha més prevalença d’eco-ansietat.
I les dones i les nenes, són més vulnerables a l’ansietat climàtica?
Dones i nenes, però també gent gran, persones que viuen al Sud Global, persones amb una capacitat econòmica més baixa, persones malaltes… Tots els col·lectius més desfavorits socialment son el més afectats per la crisi climàtica. Col.lectius que a la vegada son els que menys petxada de carboni deixen i menys han contribuït a l’escalfament global! L’emergència climàtica és un problema de justícia social. L’activisme climàtic està alineat amb l’ activisme social com els moviments ecofeministes, la lluita de classes o l’indigenisme.
I les persones afectades, busquen ajuda terapèutica? Els professionals reben consultes d’aquest tipus, o és un fenomen molt desconegut?
No és un motiu de consulta gaire habitual. Tot i que a mi sí que m’han arribat persones a la consulta que volien tractar aquest malestar, potser perquè he escrit i he parlat sobre el tema. Considero que és un tema una mica tabú, incomoda parlar-ne, i justament si incomoda se n’ha de parlar més. M’he format en psicologia climàtica a la Climate Psychology Alliance, una organització del Regne Unit, on hi ha més psicòlegs especialitzats en aquesta disciplina i se’n parla més; i com que se’n parla més, també hi ha més pacients que en parlen.
Com s’incorpora la mirada ecològica al treball terapèutic en temps de col·lapse climàtic?
Crec que hem d’introduir la importància de cuidar la natura, cuidar i tenir en compte els altres éssers vius, que no són els humans, i també fer un exercici d’humilitat, de treure l’ésser humà del centre de l’univers i poder-lo igualar als altres éssers vius. Bé, la psicologia també és molt antropocèntrica, no? I crec que aquí, a un nivell bàsic conceptual i a la vegada metodològic, s’han de fer canvis.
Quins altres trastorns pot causar en la ment de les persones el canvi climàtic? Penso en la desesperació o la impotència de persones que es veuen obligades a migrar o que estan amenaçades per la fam.
Aquestes són situacions de trauma agut, amb efectes greus en la salut individual i comunitària, igual que les persones que han patit un fenomen meteorològic advers: tornados, un incendi que destrueix el teu hàbitat… També es veu com durant les onades de calor hi ha més suïcidis, hi ha més violència. I està documentat que persones amb trastorns mentals severs quan hi ha períodes de més calor la seva patologia empitjora. Després hi ha l’ecoansietat, que seria la consciència del què està passant, projectar-se en el futur i sentir-se molt desesperançat.
Podríem dir que l’ecoansietat és més una projecció i no tant la desesperació pel fet de viure un incendi o un fenomen meteorològic extrem.
Exacte, l’eco-ansietat és el malestar que ens provoca saber que hi ha una emergència climàtica que té uns efectes en el present i en el futur. Hi ha un altre terme, la solastàlgia, que és el sentiment més o menys intens de pèrdua quan s’experimenta un canvi en un espai natural estimat o que es considera com casa, ja sigui per la contaminació, perquè s’urbanitza, per un desastre natural… la solastàlgia té que veure amb la pèrdua real de l’ entorn.
Des de l’educació es pot incidir entre els infants i joves perquè afrontin la crisi climàtica d’una forma més proactiva?
Sí, i tant. Crec que ara els infants i joves saben molt més que nosaltres a la nostra època. Està bé, s’ha d’informar, però penso que també s’ha de donar suport a un nivell més emocional. I no es tracta de traspassar-los la responsabilitat com dient: a veure si vosaltres ho feu millor… N’hem de parlar amb ells, escoltar les seves preocupacions i recolzar-los. Com a adults educadors, hem de ser models de responsabilitat, de cura i canviar el que estigui a les nostres mans. No només traspassar la responsabilitat o la informació. Ho hem de fer tots junts: joves, adults, tothom.
I potser també donar-los a entendre que ells, en la seva petita parcel·la, també poden fer coses a favor de mitigar-ne els efectes. Hi ha coses en què la majoria de les persones no hi podem intervenir, però hi ha petites coses de cada dia que sí.
Sí, es tracta d’això, que no només els joves i els infants, sinó que tots puguem veure què podem fer que estigui a les nostres mans. Sovint es transmet que s’ha de fer molt, però després els adult al càrrec no fan tant. La gent jove té un sentiment d’abandonament i de sentir-se traïda pels adults, perquè veuen que no s’estan fent els canvis que s’haurien de fer.
Diversos grups de treball del Col·legi de Psicòlegs havien organitzat la jornada “L’emergència climàtica. Com ens situem des de la psicologia?” l’octubre passat, però es va haver d’anul·lar per manca d’inscripcions. No hi ha prou consciència de la importància de la qüestió?
Sí. És un símptoma de com ho estem vivint com a societat. Sabem que hi ha el problema, però a la vegada anem fent com si no existís. Ens escudem una mica: és un problema més de futur, o està passant a un altre lloc, o la tecnologia ens ho solucionarà en algun moment. Aquest tipus de pensament ens tranquil·litza, està bé, tampoc podem viure hiperangoixats. Però n’hem de parlar més, hem de continuar insistint i hem de continuar posant-ho sobre la taula. I intenció és fer la jornada per parts. Anirem fent taules rodones i xerrades, la feina feta l’encaminarem d’una altra manera. No ens rendirem.
{{ comment.text }}