“En cada mot m’hi jugo l’existència”, deia Miquel Martí i Pol. Com si hagués seguit aquest principi al llarg de tota la seva vida, Lluís Solà i Sala ha anat construint una obra poètica basada en la devoció per la paraula. Pacientment, discretament, el poeta vigatà ha aixecat un sòlid edifici literari que, als seus 76 anys, està guanyant el reconeixement que mereix. Avui ja és indiscutible que la figura de Solà passarà a la història de la literatura catalana de finals del segle XX i principis del XXI, i que el seu nom s’afegirà a la llarga llista d’osonencs que hi han deixat petjada, des del mateix Martí i Pol fins a Maria Àngels Anglada, d’Emili Teixidor a Segimon Serrallonga.
L’obra de Solà comença l’any 1975 amb el primer recull (Laves, escumes). En aquell temps, però, està bolcat en el teatre, des de la docència, des de la direcció i des de la gestió de la delegació d’Osona de l’Institut del Teatre i del Centre Dramàtic d’Osona. Després d’una llarga pausa, la seva poesia torna l’any 1993 amb L’herba als ulls.
Però no serà fins al tombant de segle que començarà a mostrar-se en tota la seva intensitat: és en aquest moment quan comença a recollir en tres volums els poemaris que ha anat creant, i a partir de la seva jubilació incrementa el ritme d’escriptura. Així arriba el moment, l’any 2016, en què pot publicar la seva Poesia Completa en un gran volum de més de mil pàgines, gràcia a la complicitat de Jordi Cots, el factòtum d’Edicions de 1984. Aquí emergeixen, sorprenentment, 42 llibres inèdits que acaben de confirmar la magnitud del corpus poètic de Solà.
Solà rep un gran homenatge de la Institució de les Lletres Catalanes, la tardor passada i, tot just començat aquest any, treu a la llum l’assaig Llibertat i sentit, que mostra la indestriable vinculació que hi ha entre la seva obra –un gran monument al poder de la paraula– i el sentit de la llibertat entesa des del punt de vista individual i col·lectiu, de país, que s’expressa en un insubornable compromís amb la lluita per la independència.
{{ comment.text }}