Ariadna Santamaria
A la comarca d’Osona abans de Marta Ylla-Català el tennis taula no era un esport gaire popular. L’arribada de la jugadora al Vic TT, amb 10 anys, va coincidir amb un seguit d’èxits que el van donar a conèixer. Es van començar a guanyar competicions i aconseguir ascensos. “Vaig començar a obtenir ràpidament bons resultats, era l’única del meu nivell i l’equip es va anar formant amb mi”, diu.
Amb tan sols 13 anys, va guanyar el Campionat d’Espanya Infantil, “ningú s’esperava que guanyés, i per això ho vaig viure tan intensament”. Per la jugadora aquest és un dels títols que recorda amb més il·lusió. L’any 1991, l’equip masculí va pujar a Divisió d’Honor, la màxima categoria. Un any després ho faria el femení i Ylla-Català era part de la plantilla. A més, durant els seus anys dins d’aquest esport va guanyar també el Campionat d’Espanya en categoria absoluta, va ser campiona de La Lliga (1997-98) i també campiona de la Copa Reina.
Ylla-Català va entrar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) a Sant Cugat: “Combinar un ritme alt d’entrenaments amb els estudis és dur. Ets jove, dorms poc i treballes molt”, explica Ylla-Català. Allà va estudiar tercer de BUP, però després va patir una lesió que la va obligar a tornar un any a Osona. Un cop es va recuperar, va començar un altre cop al CAR i ho va combinar durant dos anys amb els estudis. El primer any estudiant Filologia Anglesa “però no m’agradava, i després vaig començar Magisteri a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)”, diu Ylla-Català. Va estar part de la seva vida compaginant esport, estudis i feina, “després de la primera carrera, vaig estudiar també Logopèdia. A part també treballava, ho combinava tot. Van ser dos anys molt bèsties, vaig acabar saturadíssima”.
L’exesportista explica com li agradava jugar, mirar i entrenar a tennis taula, però l’altra cara de la moneda era en els moments de competició, on passava molts nervis. “Tenia una relació amor-odi. M’agradava, però a la vegada em posava molt nerviosa”, diu.
Ylla-Català es descriu com una persona introvertida, encara que amb els anys reconeix que ha anat perdent una mica de nervis. De fet en un principi li va costar que comencessin a parlar d’ella als mitjans. Quan la gent la va començar a reconèixer pel carrer, per ella va ser estrany, “hi ha moments que penses molt bé, però d’altres no en tens ganes. Entenc, però, que forma part de la feina de l’esport”. En conseqüència, comenta que ha acceptat aquesta entrevista, perquè per ella és important donar visibilitat a la figura femenina dins del món esportiu, “on encara queda molta feina per fer”.
Amb 24 anys va decidir que era el moment de deixar la seva carrera esportiva, “tenia ganes de fer altres coses, vaig començar des de molt joveneta”, indica. En aquesta nova etapa Ylla-Català volia veure món i fer altres plans els caps de setmana. Tot i voler aquest canvi, l’exesportista no oblida tot el que el tennis taula li ha aportat. És on va conèixer la seva parella, Enric Aparicio, que en el seu moment va ser el segon entrenador del primer equip del Vic TT, “el tennis taula m’ha permès conèixer a moltes persones amb les quals ara som amigues, he après molts valors i he pogut visitar llocs gràcies a les competicions. Encara que hi ha hagut molts moments de pressió, les coses bones acaben compensant les que ho són menys”, diu.
Ara és professora a Gurb des de fa 11 anys i està molt contenta amb la seva professió. A més, un dels projectes laborals que va fer amb més il·lusió va ser la creació d’una escola amb una companya de professió a Bigues i Riells. També va poder editar material didàctic de lectoescriptura perquè es treballessin dins les aules. Ara no ha tornat a encetar un projecte com aquest, “m’agradaria tornar a fer-ho, però ara mateix la meva prioritat són els meus fills, que encara són petits”, reflexiona Ylla-Català.
