Els Jocs Olímpics a Tòquio, programats per al 2020 i reprogramats aquest estiu de 2021, se celebren –potser no és la paraula– amb portes obertes per als atletes i a portes tancades per al públic

“Las olimpíadas eran ceremonias de identidad compartida. Haciendo deporte, esos cuerpos decían, sin palabras: Nos odiamos, nos peleamos, pero todos somos griegos. Y así fue durante mil años, hasta que el cristianismo triunfante prohibió estas paganas desnudeces que ofendían al Señor.” Eduardo Galeano, Olimpíadas (Espejos, 2008)

Els Jocs Olímpics a Tòquio, programats per al 2020 i reprogramats aquest estiu de 2021, se celebren –potser no és la paraula– amb portes obertes per als atletes i a portes tancades per al públic, però entrenadors, periodistes, sanitaris, escombriaires, cuiners, cambrers, xofers i policies treballaran dia i nit, mentre els polítics, els espònsors, els directius olímpics i els recomanats de torn s’asseuran a les llotges de luxe per veure com corren amb, sense i en pilotes esportistes vinguts d’arreu del món en viatges clandestins en un espai aeri obert als turistes mesquins. A l’Imperi del Sol Ponent les mascotes manga són la teletransportable Miraitowa –futur etern– i la paralímpica Someity, una flor de cirerer empeltada de l’anglès mighty (poderós); mascotes que mai emularan l’èxit del barceloní Cobi desdibuixat. Continuant amb l’esportivitat s’ha vist com Argentina guanyà la Copa Amèrica al Brasil en un estadi de Maracana on les llàgrimes de Neymar i Messi es van fondre en una abraçada de petitons nou-rics, i recordar com en un Wembley Stadium desemmascarat i ple fins a la bandera l’Anglaterra monàrquica uniformada, amb la creu de Sant Jordi i encegada pel també escocès God Save the Queen (the King segueix esperant), va caure humiliada per una Itàlia romana i republicana amb un futbol postcatenazio. Enmig, el llegendari Tour de France (i d’Andorra) en uns anys en què les bicicletes i els patinets, traspassant l’àmbit esportiu, han recuperat valors humans, estètics i econòmics en una densa Catalunya urbana: una altra argúcia xinesa? Més propers són els projectes d’una il·luminada Via Pirinenca (2022) que pretén enllaçar la platja d’Hondarribia amb el socarrimat Cap de Creus, amb el salconduit dels Pirineus aragonesos que també tindran l’última paraula si la marítima Barcelona opta per uns irracionals Jocs Olímpics d’hivern, ara que el coreògraf Miquel Iceta s’estrena com a ministre de Cultura, ep!, i Esports!

Deixant competicions a part –la Travessa per la Llibertat del pelegrí Jordi Turull del Collell és una caricatura comarquinal–, el tarannà polític postprocessal a Catalunya continua immers en un zig-zag perpetu. Uns indultats van a Ginebra, uns a Waterloo, uns passen per Estrasburg i d’altres –Òmnium dixit– es mouen per la Catalunya Nord. L’acte simbòlic d’Elna, rovell de l’ou de l’independentisme, presidit pels visionaris Cuixart al centre, Puigdemont –l’exiliat– a la dreta i Junqueras –l’expres– a l’esquerra, evidencia que l’imaginari col·lectiu que prediquen continua sense full de ruta; nul magnetisme revolucionari, doncs, a l’Ancient Collège del Rosselló en un anunciat, qui s’ho creu?, retrobament independentista. Seixanta anys de lluita i de compromís són per fer-s’ho mirar i pel que fa a la foto de família, d’imatge d’unitat rien de rien. Uns –els convergents de Junts– diuen que només queda la inviable unilateralitat, d’altres –els d’ERC–, que la taula de diàleg és l’única via viable, mentre que l’ANC –qui l’ha vist i qui la veu– ja dissenya els EPI de la Diada i de l’1-O, unes propostes que (re)transporten a les “onades de consultes sobiranistes” del 2009, i és evident que des d’aleshores ja ha plogut i ha fet sol i fins i tot una pandèmia –ara Delta Plus– continua ensenyant la poteta quan vol i on vol en el territori del tràfic de tests antígens i dels tocs de queda informals del Dr. Argimon i Cia., deixant milers de morts i milions de vacunats envoltats per centenars de festivals musicals multitudinaris (Canet Rock – Cruïlla) i/o exclusius (Peralada – Jardins Pedralbes) on es balla, es canta, es beu i es fa un pica-pica mentre platges i passejos s’omplen, millor es buiden, de reprimits botellons populars. Com és que la Covid-19 ha convertit Catalunya en la regió europea amb un dels índexs de mortalitat més elevats i encapçalant el rànquing de zona de més risc epidemiològic? O, ras i curt, com és que aquesta temporada d’estiu estiguem, en contagis i en llibertats, pitjor que l’estiu del 2020? Mentrestant, ni revisions de sous ni de dietes pels alts càrrecs de la Generalitat i del Parlament. De qui o de què es tracta? D’irresponsables i/o d’irresponsabilitats?

De nova normalitat res de res, tothom vol fer, ni tan sols refer, el que es feia: omplir creuers, avions, trens, busos, hotels, restaurants, terrasses, càmpings, discoteques, piscines, carreteres, costes, pantans, muntanyes, rius, etc. On queden i quedaran les promeses d’invertir, amb tecnologies de perfil humà, en sanitat i en educació públiques? O és que la Catalunya burocratitzada no n’ha fet prou amb els gàngsters dels casos Palau, Tresxcent i Pujol i altres espoliadors d’estar per casa que s’arrosseguen cap cots allà i aquí. O és que és normal que en aquests 21 anys del segle XXI Catalunya tingui en nòmina vitalícia set presidents de la Generalitat (Pujol, Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont, Torra i Aragonès), rècord històric que emula a les desenes de medievals presidents eclesiàstics que des del segle XIV –Pau Claris inclòs– heretaven el càrrec per la gràcia de Déu i la misèria del Poble. I, oh!, com ha d’afrontar la pregonada Catalunya del “som república”, amb unes energies renovables paralitzades i la fi de les nuclears a la cantonada, la imminent “electrodependència catalana”? Ja cal que el garlaire vicepresident del colonialisme digital s’oblidi dels satèl·lits enxanetes si no volem quedar a les fosques i, ara sí, desconnectats. Castigar terra, aigües, aire i cel amb plàstics i un plus de mascaretes o sotmetre’s a franquícies com l’Ermitatge i l’Espai Barça res aporta a la sostenibilitat sociocultural catalana. Barcelona mai serà Xangai i potser el que cal són projectes factibles com el de la inauguració de la “Cuca de Llum” del Tibidabo i el de la proposada reobertura d’El Molino del Paral·lel; les limitacions, val amb l’observació, geopolítiques i l’excedent demogràfic del país no permeten més experiments orats ni més retallades socials.

El president Aragonès i el seu govern estan atrapats entre els rebrots pandèmics jovenívols, la manifesta crisi de l’enganyós sector serveis i les pastanagues dels fons europeus en mans d’un nou govern espanyol en què les dones tenen un protagonisme executiu pel que fa a l’anomenat conflicte entre l’Estat i Catalunya, a hores d’ara –agradi o no– una comunitat autònoma –ep!, nacionalitat històrica– del Regne borbònic. Els polítics catalans neoindependentistes de l’amnistia i de l’autodeterminació faran hores extres si volen mig manegar els euros dels PERTE tramesos des d’Europa a Madrid quan s’ingressin a Barcelona, o sigui que l’excaixer Giró se les tindrà amb la comptable Calviño, experta i mala peça al teler. Pel que fa a negociar un referèndum s’ensuma que si és serà semifederalista, això si els forals de Nafarroa i els lehendakaris d’Euskadi hi donen el vistiplau. Tornant a la taula de diàleg, em limitaré a cinc dones que en el govern del xuletó Pedro Sánchez Pérez-Castejón apleguen un protagonisme amb substrat català: la ministra Raquel Sánchez Jiménez –alcaldessa de Gavà– té Transport, Mobilitat i l’Agència Urbana, una cartera en què l’ampliació de l’aeroport del Prat serà un as a la màniga; l’aragonesa Pilar Alegría Continente des d’Educació i Formació Professional sap com tractar el català de la Franja i de més enllà, i la valenciana Diana Morant Ripoll –alcaldessa de Gandia– des de Ciència i Innovació, hàbil en telecomunicacions, intentarà (re)connectar Catalunya a la pell de brau. Cal afegir-hi Pilar Llop Cuenca, jutgessa amant de les nits gironines, que des de Justícia tramitarà amnisties encobertes i reconvertirà l’alarmant pena de secessió en vulgar càstig d’alteració d’ordre públic, conscient que represaliats i exiliats depenen de la seva toga. Mentre que la manxega –alcaldessa de Puertollano– Isabel Rodríguez García, que exerceix com a portaveu del govern, des de la seva cadira ministerial de Política Territorial inicia el seu mandat festejant –com Dulcinea– Pere Aragonès Garcia per convence’l que vagi a la trobada de presidents autonòmics a la culta Salamanca. El Molt Honorable està i estarà estàtic entre l’espasa bipartida catalana i la paret unionista espanyola un cop concedida la suplicada comissió bilateral, però el president mil·lenista pot aprofitar l’avinentesa protocol·lària per, amb música de tuna, autodiagnosticar-se i convocar una reunió clandestina amb els veïns presidents del País Valencià, l’Aragó i les Illes Balears per obtenir beneficis fiscals, pactar un acord interterritorial de proximitat (llengua, bateries, energia, agroalimentació, turisme) i per pressionar, tots plegats, el regne espanyol emparats en unes tàctiques republicanes avui sotmeses a un autonomisme caduc però, potser demà, encaixades en un esquema federal.

I les catàstrofes climàtiques amenacen Occident, des dels incendis a l’Amèrica del Nord fins a les inundacions del centre d’Europa, un continent que és com és, i que en l’actualitat als grans estats (Alemanya, Itàlia, França i Espanya) només se’ls pot fer entrar en raó amb una estratègia potent de llibertat i justícia en què intervinguin les nacions que, com Catalunya, volen el millor per la seva limitada terra i per la seva colossal diversitat. Ni es pot tornar a fer com ho varen fer ni “ens en sortirem” si no es tracta amb respecte a tota la gent del país (tota són set milions i mig) i si no s’atrau la comprensió i el suport dels veïns propers, considerant que la via ibèrica dels Països Catalans pot ser, inicialment, atractiva. Sí, tan fàcil d’entendre però, ves per on, tan difícil d’exercir mentre alguns mesells s’empapussin amb allò de “Catalunya, tu a la teva”, que recorda el “Vaya yo caliente y ríase la gente”, refrany que, per cert, cal preguntar-se si té més un sentit eròtic que no pas meteorològic. El millor “Consell per la República” no és altre que aquell que alerti que davant una Covid, un Procés i un Estat asimptomàtics persistents no valen, ara ni mai, posicions egocentristes i postures supremacistes, ja que en aquest segle XXI –com sempre– sense els altres no som res i nosaltres també hem de ser uns dignes altres per a tots els altres: se’n diu solidaritat. És així pels que creiem que l’única independència individual i col·lectiva és aquella que no admet ni requereix dependències; per això els antropòlegs i els anarquistes de base som feliços quan veiem que les dones i els homes s’estimen –no és cap utopia– des dels antípodes fins a Osona (i viceversa). Ànims, que “a l’estiu tota cuca viu!”.