T’ho empasses o ho escups. Pots intentar empassar-t’ho i no ho aconsegueixes. Fins que t’ennuegues i caus. I t’aixeques per tornar-ho a provar. És dur. Més aviat diria que és el major repte al qual ens podem afrontar. Però pots escopir al destí amb elegància i serenor perquè ell no et guanyi ja des de bon principi i tu puguis esgarrapar-li temps. Tot el temps que puguis. “El tiempo es humo” (disc Humo, 2017). Perquè aquest s’esfuma. Sense rendir-te. Escopint a l’estigma, escopint al victimisme. Quan saps que has perdut la batalla, el més lògic és angoixar-te i enfonsar-te en un gran sofriment emocional, en una por desconeguda i insuportable, en una tristesa destructora. Potser després d’ennuegar-te molts cops, et pares a pensar i decideixes aprofitar tots i cada un dels dies que et queden. Depèn. De què depèn? De segons com es miri tot depèn. Depèn de com siguis. Depèn de com hi hagis arribat. Depèn de si sents que pots viure encara sensacions noves. Depèn de si t’ho has empassat bé després de mastegar-ho temps i no t’entra el vòmit. Depèn de si mires la teva vida i t’entra un somriure. Depèn de si et sents estimat. I depèn de moltes coses més. Segons com es miri, tot depèn.
Ens imaginem el que ell sentia. A ulls dels qui només el coneixíem de tants anys de cantar i ballar les seves cançons i per algunes entrevistes, crec que coincidim que era una persona positiva i alegre que tenia molt clar que a la vida s’hi venia a passar-s’ho bé, si ella et deixava. Si estaves de sort. I ell va buscar-la i la va aconseguir durant molts anys. Fins que se li va acabar. “Aquí estamos de prestao” (disc Depende, 1998). En Pau va afrontar la recta final fent-se fort i lluitant de valent amb la gran ajuda del seu inseparable amic: l’optimisme. Volent deixar encara alguna cançó d’aquelles seves sensibles i íntimes, amb missatges de vida molt clars. De les que se t’enganxaven per la tornada i la melodia del seu rock llatí, però també pel significat de les seves sàvies lletres que et feien pensar. De gaudir de la vida sempre, de l’alegria del moment i de l’exaltació dels plaers senzills aplicant-s’ho tal com ell havia comentat tantes vegades sobre la gran vidorra que havia tingut. Agraït i feliç. Des de la primera cançó a la darrera on només li quedava un filó d’aquella veu potent i bonica. Ha mort podent acabar el seu últim àlbum, Tragas o escupes (27 de maig 2020).
Eso que tú me das / Es mucho más de lo que pido / Todo lo que me das / Es lo que ahora necesito / Eso que tú me das / No creo lo tenga merecido / Todo lo que me das / Te estaré siempre agradecido / Así que gracias por estar / Por tu amistad y tu compañía / Eres lo, lo mejor que me ha dado la vida / Por todo lo que recibí / Estar aquí vale la pena / Gracias a ti seguí / Remando contra la marea / Con todo lo que recibí / Ahora sé que no estoy solo / Ahora te tengo a ti / Amigo mío, mi tesoro.
Aquestes estrofes són una part de la seva última cançó, Esto que tu me das, en la qual s’acomiada de la vida i de tothom qui li ha donat ànims i cuidat. I on mostra i parla del seu càncer com sempre havia fet des del diagnòstic inicial. Donant les gràcies. Especialment a la seva filla, Sara. L’agraïment de Pau Donés cantant i amb un somriure als llavis. A tots els seus familiars i amics però també a tanta gent a qui no coneixia i que durant cinc anys li van transmetre escalf i energia a través de les xarxes socials. Volia cantar-la a dalt dels escenaris, però ell sabia que ja no ho podria fer. “Per un concert aquest estiu jo donaria el que fos, per un concertet jo donaria el que fos”, deia a les xarxes socials fa poques setmanes citant la cançó que va catapultar a l’èxit el seu grup Jarabe de Palo amb el tema de La Flaca. L’última, va ballar-la fent una giravolta en el videoclip i en algun moviment de mans perquè no podia fer més. On no li reconeixies la cara i els seus ulls indicaven una fi imminent. Però va plantar-se allà al davant de les càmeres amb la seva camisa cubana i americana negra que li anava gran. Sabent el que anava a mostrar al món perquè en tenia necessitat. Sense aquest comiat, no hauria pogut sentir-se alliberat, realitzat i, per tant, feliç. I va cantar-la. I la seva filla era allà, amb ell, ballant juntament amb els seus amics del grup. És una cançó amb un pes sentimental enorme. De les que escoltes amb els ulls negats per la cruesa i la ràbia sorgida del foc de la impotència. De les que s’haurien d’ensenyar a les escoles per aprendre a viure i per aprendre a morir.
Afrontar la pròpia mort no ha de ser gens fàcil i més si ets una persona a qui no li toca morir per edat, a qui no li toca patir encara, com ningú, durant tants anys d’estira-i-arronses, d’ara sí i ara no. D’esperances i frustracions. De nous i experimentals tractaments als antics que arrasen per allà on passen. Com a tanta gent que coneixem a qui hem estimat i amb qui hem patit el mateix procés. S’ha de parlar d’una vegada per totes de la mort i de la malaltia i no només quan apareixen a les nostres vides, sinó abans. Parlar de les malalties greus però no mortals i de les que sí que ho poden ser o de les que ho són segur. Parlar molt i molt. Tots i totes. Infants i vells. Hem de normalitzar que la malaltia i la mort formen part de la vida i que aquesta pot tractar-te injustament en qualsevol moment. A tu i a tothom. És imprescindible buscar els moments i parlar mirant fixament als ulls: I tu, com ho portes? Com estàs? Què penses? Et sents preparat? Com t’agradaria que fossin els últims dies? Com vius la malaltia? Tens por? On vols morir? I un llarg etcètera de preguntes dures però alliberadores alhora. S’ha de parlar abans per mirar de fer el camí més planer al malalt compartint pors i neguits. Parlar amb llenguatge íntim entre abraçades i somriures, entre llàgrimes i ràbia. Però parlar del procés per ajudar a assumir i fer el dol al malalt, per acompanyar-lo a respondre’s tantes preguntes, però sobretot per treure-li del damunt la soledat del patiment mental com ell mateix expressava en la cançó Grita.
“Hace días que me fijo, no sé que guardas ahí dentro, a juzgar por lo que veo, nada bueno, nada bueno. De qué tienes miedo, a reir y a llorar luego, a romper el hielo, que recubre tu silencio. Suéltate ya y cuéntame que aquí estamos para eso, pa’ lo bueno y pa’ lo malo, llora ahora y ríe luego. Si salgo corriendo, tú me agarras por el cuello, y si no te escucho, Grita! Te tiendo la mano tú agarras todo el brazo, y si quieres más pues, Grita!”
El tabú de la mort encara és molt gran i deixa en fora de joc a molts malalts que no tenen cura. Però també a amics i familiars. Solem actuar distraient-los i parlant-los de tot menys del que convé, del que necessiten. I si no ho necessiten, ja t’ho diuen amb una mirada fulminant. Potser sabran que poden comptar amb tu per si volen deixar-se anar més endavant. Perquè les penes s’han de treure, s’han de compartir. Sinó t’esclaten a dins i és molt difícil suportar-les. Hem d’ajudar a totes les persones que pateixen malalties físiques o mentals greus i per suposat a les qui pateixen malalties irreversibles. Ens cal crear unitats específiques de professionals sanitaris a cada hospital de cada comarca. Unitats d’acompanyament en la malaltia i també unitats d’acompanyament a la mort. Sí, amb aquestes paraules, Mort. Mort. Sense tapar-les perquè sempre les volem emmascarar amb altres noms per la duresa del terme al que hem d’entendrir per respecte a la nostra cultura i al seu gran i principal tabú. I cal una legislació urgent per tal d’evitar el patiment innecessari a qui no vulgui sofrir més. En una societat del segle XXI, l’eutanàsia faria anys que hauria d’estar instaurada i que, com proposen a Holanda, tota persona tingui dret a morir dignament quan ella ho consideri oportú després de passar uns protocols psicològics i psiquiàtrics que demostrin que es troba en plenes facultats mentals. Amb una pastilleta i apa; s’ha acabat. Perquè s’està fart de viure, perquè no es troba sentit a la vida, perquè hi ha un diagnòstic d’una malaltia greu o perquè es conviu de fa temps amb ella, perquè s’està sol o perquè hi ha un trajecte massa feixuc per davant com pot ser la vellesa. Vull morir com i quan em doni la santíssima gana. Aquesta hauria de ser la nostra reivindicació.
I ara us recomanaria que us asseguéssiu, agaféssiu aire i us miréssiu el videoclip de la cançó. Tranquil·lament. Seguint paraula a paraula, estrofa a estrofa, cantant la tornada. És com un xarop que et dona molta energia. D’aquells d’un gust estrany i desconegut al principi però que en el paladar et deixa un sabor fresc i agradable que et permet tornar a respirar profundament deixant anar l’aire a poc a poc enmig del xoc del teu somriure i el de la teva pena. I aquest xarop de vida, aquest xarop que no és més que la teva gratitud i el teu amor, no el volem escopir sinó que l’assaborirem mentre et sentim cantar. I ens l’empassarem perquè sabem que ens cura les pors i les angoixes. Però sobretot, perquè ens dona vida, alegria i passió. A la teva salut, Pau. Per tot això que ens has donat i per tot el que et mereixes.
