“M’estiro bocaterrós i trec el cap pel precipici, veig el petit replà i el corrent tenebrós que espetega al fons. Visualitzo la tragèdia, la tragèdia d’una nena i un cabrit que són engolits per l’aigua”

Un lector em sorprèn dient que les circumstàncies polítiques del procés i dels indults li recorden un meu relat de muntanya que vaig deixar escrit. Podria ser una introducció anodina, insubstancial, la que hauria pogut fer un lector qualsevol; però no ho és. Qui m’ha sorprès és un vell amic que malauradament no viu aquí, ens veiem poc, i sort en tenim d’alguna trucada, d’alguns whatsapps i de molts correus electrònics. El conec bé i sé que no s’enfadarà gaire si trec de la intimitat algun dels seus comentaris. “Queló, cada cop em veig més perdut, al quedar lluny del dia a dia. Jo et llegeixo però no tinc interès en els temes que tractes, penso que seria millor desinflamar la política per uns dies, però ni això ni la resta és cosa meva. Em queda la inquietud d’haver-te donat consells sense fer l’esforç d’aclarir el meu pensament, que naturalment no és el teu”. L’amic m’està fent veure que li agradaven més els relats d’abans: “I n’he cercat un, em diu, que recordo molt bé –bon senyal– i amb calçador el podries enganxar amb un tema d’actualitat”. Doncs sí, faré cas del consell, que, a més, és escaient ara que som en vacances d’estiu; aquí el teniu:L’escena va tenir lloc al Ladack, una regió que pertany a l’Índia i que duu el sobrenom del Petit Tibet, per la seva geografia i religiositat. La narració és com segueix: “El camí aprofita la profunda cicatriu que el riu Markha ha excavat durant mil·lennis. És l’únic itinerari possible. El sender serpenteja per un replà sense separar-se mai de la protecció del peu de la paret del penya-segat; com si volgués fugir del bramul de l’aigua que baixa empresonada pel fons de l’estimball que tenim a la nostra dreta. Ja fa estona que no veiem els cavalls de la caravana, és possible que els animals s’hagin endarrerit per la mala petja del recorregut i per l’excessiva càrrega que porten… Ranjid, el guia, camina solitari uns quants metres endavant, fa estona que no ens dona conversa. De fet, en Ranjid parla un anglès poc fluid i nosaltres hem d’utilitzar frases fetes quan ens dirigim a ell. La Montse, en Rafel i jo avancem en silenci. Més enllà ens creuem amb un pastor vell que duu una nena agafada de la mà. Menen un ramat de cabres que fa goig de veure.–Adéu-siau –els dic jo.–Jule –respon el pastor. La nena, que calculo que deu tenir uns 10 anys, ens regala un somriure.És poc després quan sento el crit. M’aturo i escolto. És un nen petit que plora, em dic. El so del plor surt de la cinglera i es barreja amb el bramul de l’aigua. Una criatura s’ha estimbat, penso. Corro cap al precipici. En Rafel i la Montse em segueixen. Junts traiem el cap per la cinglera. No és cap infant; és un cabrit que ha quedat atrapat dos metres més avall, en un petit replà. El cabrit ens mira; plora com un nen.El pastor i la nena ja són un xic enllà. Crido ben fort perquè em sentin. Quan es giren aixeco els braços perquè entenguin que han de venir. El pastor es queda amb el ramat i la nena ve corrent cap a nosaltres. Quan arriba li mostrem el cabrit. La nena se’l mira i s’ajup per baixar. –No ho facis, és molt perillós –li dic jo–. Intento agafar-la per la mà però se m’esmuny i comença a baixar per la paret. Em fa patir. Arriba al replà, agafa el cabrit i l’aixeca amb els braços perquè en Rafel, que s’ha abocat sobre el precipici, el pugui sostenir des de dalt. Després puja ella amb una estètica grimpada. Somriu, agafa el cabrit i se l’endú a coll. Mentre la nena s’allunya el cabrit bela i el meu cor batega amb força. Immediatament m’estiro bocaterrós i trec el cap pel precipici, veig el petit replà i el corrent tenebrós que espetega al fons. Visualitzo la tragèdia, la tragèdia d’una nena i un cabrit que són engolits per l’aigua. M’aixeco i torno a mirar enllà. Albiro el pastor que s’allunya amb la nena agafada de la mà. El cabrit ha deixat de belar i forma part del ramat. Reprenem la marxa, Ranjid s’ha aturat i ens espera. Un camí costerut, un guia, tres excursionistes, un pastor, una nena i un ramat de cabres. Podria ser una bona foto. No la faig, perquè no copsaria la magnitud del fet”. I doncs –demano a l’amic–, com és que has recordat aquest meu escrit?“Per aquesta situació dramàtica de l’anomenat procés, que sembla que no tingui sortida –em respon–; per les queixes dels qui pensen que fer res és massa perillós; pel coratge del qui pren una acció decisiva, com la de treure gent de la presó; pels espectadors que ho contemplen amb vertadera preocupació… I, si seguim el relat, per l’esperança d’un final feliç”.