Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

En Luca preferia ser titllat de pedant que de vulgar. I mentre acabava de penjar un tweet amb la nova cançó psicodèlica plena de sintetitzadors que havia descobert recentment, entrava a la seva habitació i deixava anar delicadament l’agulla sobre un apreciat vinil dels Beatles. Un que va heretar d’un tiet un bon dia de primavera —Té nano, escolta això… això és de la meva època, és música de veritat. Aquell mateix dia en Luca duia una samarreta de Joy Division, més tard s’assabentaria de qui eren.
En fi, l’agulla es passejava per les línies melòdiques del preat elapé, el de la portada curiosa… el famós Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. La rodeta encarregada d’apujar el volum anava girant i el ritme s’apoderava de les cames d’en Luca, qui començava a moure’s amb els ulls tancats.
Sense vacil·lar ni una mica es dirigia cap al seu armari, recorregut que coneixia de memòria i, amb el seu ball incessant, obria la porta i trobava el seu capritx embolicat i amagat al tercer calaixet… En efecte, el seu porret de les set de la tarda. Més tard seria conscient que havia deixat altre cop la finestra tancada, provocant que l’olor de marihuana s’estengués fins a la cuina.
—Cantava—: Luca in the sky with diamonds… tot deixant anar el fum per la boca, mentre recolzava l’esquena en una butaca prou còmoda que havia trobat una tarda pel carrer. Una estranya sensació l’envaïa… cal puntualitzar que tampoc havia menjat massa i la cançó que sonava només feia que afavorir el viatge a un altre món, el d’estar flotant pel cel envoltat de diamants. Els ulls s’anaven tancant, aquest cop amb pes afegit i, mentre queia en una son profunda, pensava en una frase que havia escoltat els últims dies a la seva classe de filosofia —L’acció és fràgil, l’acció és quelcom irrepetible; imprevisible i fugaç, només passa una vegada —murmurava suaument—.
Aquestes paraules l’entristien. La tristesa no entén d’edats. Ni de res en general.
Feia deu anys que la seva mare havia mort, ja gairebé no recordava la seva cara ni el color dels seus ulls. Tampoc la forma en què les seves mans acariciaven la seva cabellera rossa. Tanmateix, tenia una vaga reminiscència d’ella que havia escrit a la seva llibreta; així almenys el temps no se l’enduria mai. ‘Les vesprades càlides a les platges de Llançà’. Aquell precís moment on la línia de l’horitzó, barrera que separa el cel de la Terra, es desdibuixava amb l’atzur incandescent de l’aigua del mar i la gent començava a recollir tovalloles i sacsejar sabates plenes de sorra. Era aleshores quan, aprofitant el desplegament dels banyistes, corrien a capbussar-se. Bé, més aviat, ell es passava tota l’estona dins l’aigua i la seva mare, des de la tovallola, l’observava amb una dolça mirada tranquil·litzant. Una mena d’admiració i afecte profund era el que els unia. Eren els moments únics que passaven junts a les platges despoblades de Llançà.
Però tot això tan sols formava part del conjunt de ‘les coses viscudes a la vida d’en Luca’. Llavors vivia amb els seus avis materns a Vic. Per aquesta raó, per molta flaire de marihuana que es pogués propagar a les sales de casa, aquesta passava desapercebuda davant l’olfacte rovellat dels ancians.
Ningú havia posat mai cap objecció, de fet, tothom semblava una mica més content i relaxat sense saber com ni per què. El seu pare s’havia desentès d’ell després de l’accident de trànsit. La sensació de culpa i ofec per haver-ne sortit viu i la seva companya de vida no l’acompanyaria per sempre.
Els matins inundats de boira, pensava en ell i en el moment que li va prometre que així estaria millor. Mesos més tard posaria fi a la seva pròpia existència, però el seu fill d’això se n’assabentaria més tard.
Com qui es troba al capdavall d’un abisme, en Luca es despertà sobtadament. Havia caigut de la butaca i la seva samarreta de ratlles havia quedat plena de cendres. Hauria de demanar per enèsima vegada a la seva àvia qui tant estimava que, per favor, li cuses els forats tímids i ennegrits de quasi totes les peces de roba del seu armari. L’agulla del tocadiscs feia aquell soroll molest quan la música ja s’ha acabat. —Potser és això —va pensar— qui sap si el pare va arribar al seu final, pensant que aquí ja no hi feia res, no va trobar més camí on passar per sobre… I amb la parsimònia d’algú que s’acaba de despertar i està de mala llet, s’incorporà i s’espolsà les restes del seu cigarret amb espècies. Li venia de gust escoltar el vinil d’un artista emergent. L’agulla ja lliscava novament, i unes línies de baix en l’estil funk encetaven l’àlbum. Escoltar aquell inici era com els petits plaers que el feien viure, com qui respira el primer alè del dia per la finestra; o troba un disc vell entre andròmines; o fa una abraçada amb força a un ésser estimat… No era feliç, però s’aferrava a les coses que, en mil·lèsimes de segon, l’omplien increïblement. Mirat d’aquesta manera, la seva vida es basava talment en això, en conviure amb coses que no havia escollit i que hagués rebutjat totalment si un vident amb una bola de cristall li hagués narrat punt per punt tots els esdeveniments del futur. Tot formava part d’un joc i malauradament ell no havia escrit les normes. —L’acció… — tornava a repetir— Allò que succeeix una vegada, i ja està…
Davant la brutal manca d’empatia dels individus que tenia al costat, intentava trobar-la entre les figures més grans. Era molt recurrent pensar en John Lennon, el qual considerava com el gran incomprès, jutjat per seguir els passos del seu cor. Li venien al cap els versos tan reveladors de God, cançó que al seu entendre era un comiat, un adéu dedicat als Beatles i tot el que en formava part.
“I was the Walrus, but now I’m John. And so dear friends, you just have to carry on. The dream is
over.”
Allò que ja ha succeït s’instaura en el passat, o està en procés de fer-ho. Tot està condemnat a un mateix destí: acumular-se en juxtaposició. Les coses, una darrere l’altre, es configuren en el curs del temps. Si us dic que el nostre protagonista va intentar acabar d’una vegada per totes amb la producció de noves accions, l’opinió general que es generarà és que ha tingut una vida realment desgraciada, però… i qui no? Va fer un gran pas: acceptar una depressió conduïda per tots els successos fatals i irrepetibles que formen part del seu camí, però una barreja d’impotència i ràbia es ficava dins el seu cos i no hi veia més remei. Malgrat tot, acabar com ho havia fet el seu pare, no era marxar de la manera més virtuosa, i la virtut s’havia convertit en un hàbit, en un intent constant de voler actuar bé en tot moment.
Dins la tristor, la melancolia, la soledat… la infelicitat a la qual tothom té dret, apareixia com qui no s’ho espera una escletxa de llum… en aquell cas era una boleta peluda i càlida que miolava desesperadament buscant l’atenció del seu amo. Dos ulls grossos i curiosos treien el cap per la porta i observaven detingudament en Luca, qui ja havia tornat totalment a la realitat. Enmig un intens duel d’esguards, el gatet decidia fer el primer pas realitzant un afectuós acostament. No va dubtar en adoptar-lo quan topà amb un anunci d’una casa de pagès, on s’havien vist totalment desbordats per la inesperada ventrada de sis gats. La matinada que es va endinsar en la història de Joy Division, va servir per quedar fascinat per la trajectòria del líder i vocalista Ian Curtis, de tal manera que va decidir batejar el felí amb el mateix nom d’aquest. La idolatria que professava cap als qui considerava déus i deesses de la música era força desmesurada. En Luca va sentir aquell refrec acompanyat d’un ronc i ja sabia que venia després. Es va agenollar per agafar al seu amic i va prosseguir a acariciar-lo afablement. El recordava a la sensació d’una mà passant finament per sobre un braç i, a l’instant, l’arribada d’una agradable esgarrifança on l’esquena s’encorba i els pèls s’ericen.
Els dos es trobaven en una cambra pràcticament buida. Poques coses omplien l’espai, sols les que considerava com a imprescindibles: el tocadiscs i la col·lecció de vinils; un armari; una butaca; un llit… poca cosa més. La finestra era la seva part preferida. Quan vesprejava, un retall de llum s’imprimia sobre la paret i la seva silueta quedava reflectida. Estava acostumat a fixar la mirada en punts de claror, on acabava abocant tota mena de pensaments i idees, però sobretot li agradava repassar memòries, les que sabia que ja mai més tornaria a viure. Només pensar-hi, un fort sentiment de melangia s’apoderava d’ell. —Tornaré mai a residir en els moments més feliços de la meva existència? Seré capaç de percebre nous sentiments?. S’aguantava les llàgrimes que volien sortir dels seus ulls. —Quan respires als cims dels turons més alts, tocant les estrelles que brillen i callen, voles alt i res t’atura —deia una veu interior— voles alt i des d’allà observes els laments i desgràcies dels qui un dia també eren aquí. Aquells que anhelaven tranquils i vivien amb el cor sense pensar amb el cap. Però el pitjor de tot és baixar, ser conscient que tard o d’hora toparàs amb racons on hi han anat a parar els somnis amargs. A llarg tret, qui planeja ha de tornar i quedar-se a viure arran de terra.
Tot fent un salt estrany, el gat havia caigut amb elegància sobre una pila de llibres i llibretes que també formaven part del conjunt d’objectes que emplenaven aquella sala. De manera silenciosa, deixava la marca de les seves petjades per sobre les cobertes i en Luca, que se n’adonava, el feia fora. Com si es tractés d’un moviment automàtic, començava a fullejar alguna de les lectures que tenia amuntegades. Al principi d’una manera banal, però al final sempre s’engrescava i arreplegava un llapis per tal de subratllar les parts que creia importants. Un neguit s’instal·lava a l’estómac quan, a través dels seus ulls, interpretava coses amb què connectava tant. Just en aquell instant apareixia la necessitat d’escriure, era com un ritual. Agafava la seva llibreta predilecta i en una pàgina qualsevol, ja que mai seguia un ordre concret, intercanviava la mina per la ploma i hi vomitava els pensaments que duia dins.
Cinc anys més tard, tornava al conjunt de paraules que havia deixat el bloc ben carregat de textos.
No sabia escriure, tampoc intentava fer-ho bé. Tan sols plasmava les paraules tal com volien sortir.
És per això, que es dedicava a guardar com tresors les memòries dels dies que potser semblaven insignificants, però que no volia oblidar mai. Tenia la impressió que per a molta gent, com a ell també li passava, la vida són només successos que recordem perquè un dia ens van fer bategar el cor amb força, o, justament al contrari, ens el va trencar. Potser el què hi havia escrit era tan sols suggerent i buit d’intenció, però era una forma de conservar el seu passat i poder retornar-hi en qualsevol moment. Amb un plor intens, difícil d’aturar, llegia els darrers mots que havia escrit aquell capvespre:
“Crec en l’art de fingir, o dit en altres paraules, en utilitzar la mentida per a viure en un fals prestigi.
Soc una ànima nua més, coberta de capes banyades de traumes, il·lusions, somnis, enamoraments… que realment no han existit mai. Utilitzo l’engany per sobreviure, perquè sense això no seria res més que un miserable humà que viu una vida sense sentit. Tanmateix, intento tenir consciència d’allò que tant mal fa: no soc les coses que no han existit, soc el que més fort m’ha fet, i visc en l’ara i aquí. Fins que arribi la mort.”

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.