Bretxes que s’eixamplen
El fort creixement de les retribucions dels alts directius de les empreses de l’Ibex mostra fins a quin punt els discursos de les grans institucions econòmiques sobre la necessitat de contenir els salaris tenen un biaix cap a les retribucions més baixes. Un informe de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) mostra que l’any passat es va intensificar la bretxa entre les retribucions dels principals directius a les companyies de l’Ibex 35 i el salari mitjà dels treballadors d’aquestes mateixes empreses. Els salaris de la cúpula de les grans empreses cotitzades van créixer el 26,3%, cinc vegades més que els dels seus treballadors i gairebé vuit més que la mitjana dels assalariats de l’Estat. La bretxa s’engrandeix: a les empreses de l’Ibex 35 un gran directiu cobra 67 vegades més que un treballador.
En les dades de l’informe que es va publicar la setmana passada, es poden posar els matisos que siguin necessaris. És cert, per exemple, que l’economia de mercat retribueix en funció del valor que s’atribueix a cada feina. Però en tot cas no passa desapercebut que el diferencial entre directius i treballadors és el més elevat en els cinc anys que fa que la CNMV utilitza aquest indicador.
L’informe s’ha conegut en un context de noves tensions en els preus, sobretot en els carburants i altres subministraments bàsics. De fons ressona, un cop més, la música de la contenció salarial: al Banc Central Europeu, al Banc d’Espanya, a les organitzacions empresarials i en alguns partits de l’oposició. L’argument és evitar el que els economistes anomenen com els efectes de segona volta. L’espiral es definiria així: factors generalment externs, en el cas actual els efectes de les guerres a Ucraïna i a l’Iran, empenyen els preus a l’alça. Els treballadors exigeixen que els salaris pugin per poder compensar aquests increments. Si les empreses apugen els sous es veuen abocades a apujar també els preu dels seus productes i serveis per poder mantenir els marges.
És una explicació que, en abstracte, quadra. Però deixa de banda alguns aspectes rellevants. El 2022, any d’una espiral alcista dels preus que va coincidir amb l’esclat de la guerra a Ucraïna, es va produir una circumstància que escapa a l’explicació tècnica de la inflació de segona ronda. Mentre creixien els preus, també creixien els beneficis de les empreses, com recollia un estudi específic del Fons Monetari Internacional. Aquell estudi arribava a atribuir als beneficis un 45% de l’augment de preus d’aquell any. Els augments de sou hi haurien contribuït en un 25%. Malgrat aquestes dades, en els discursos públics predomina més la crida a la contenció dels salaris que la crida a la contenció dels beneficis.
És cert que els augments en les retribucions dels grans directius de l’Ibex influeix directament poc en la inflació, perquè és un volum de persones limitat. Però hi ha una contribució indirecta, perquè sí que tenen responsabilitat en l’estructura que ha portat a un pes superior dels beneficis que no pas dels costos laborals en l’encariment de preus. En bona mesura han estat els mateixos directius els que han pres unes decisions que els han convertit en els principals beneficiats d’aquest repartiment de guanys.
Aquesta mateixa setmana s’ha conegut l’indicador avançat de l’IPC del mes de setembre, que ha tancat amb un creixement del 4,9%. Els costos energètics –no, per tant, els salaris– s’apunten com els causants principals d’aquesta nova escalada. Caldrà, en canvi, estar previnguts de la resposta de les autoritats monetàries, particularment sobre els tipus d’interès, perquè incrementar-los –que és el que recepten els manuals d’economia– és també una manera d’afegir pressió sobre els treballadors amb salaris més baixos. Més interessos vol dir hipoteques més altes i un accés més limitat a serveis i a béns de consum. Aquesta és una de les bretxes més clares entre els salaris baixos i els elevats, perquè els primers han de destinar més porció dels ingressos a necessitats bàsiques i, quan els preus pugen, tenen menor capacitat de maniobra i, sobretot, menor capacitat d’estalvi.
El creixement del 4,9% suposa xifra d’inflació més alta dels últims tres anys i mig. Llavors, en plena escalada de preus, prenia cos la solució d’un pacte de rendes en el qual hi hagués una limitació dels beneficis empresarials a canvi que els treballadors renunciessin a una part del creixement salarial que els pertocaria per equilibrar els ingressos a l’augment del cost de la vida. Amb el pas del temps, s’ha pogut veure que aquelles bones intencions no es van acabar d’aplicar. D’aquell pacte en queda poc més que un record difús, perquè difícilment es pot concloure, avui, que la factura de l’augment de preus es pagués de manera compartida quan els beneficis estan disparats i les remuneracions dels directius de les principals empreses creixen a ritmes cinc vegades superiors a les dels seus treballadors.