El futur pel retrovisor
Trobar-se malament és fotut. I trobar-se molt malament encara ho és més, de fotut. Per això la valoració d’un hospital sovint té més a veure amb l’experiència –si a Urgències ens han fet esperar o no– que no pas amb la qualitat del servei. El de Vic sovint rep pals. Fa quinze dies, però, a EL 9 NOU hi havia dues cartes, una signada per Jordi Ordeig i família, de Vic, i una altra per Domingo Rivera, de Gombrèn, que agraïen l’atenció rebuda. Aquest fet coincideix amb una efèmeride: el 9 de setembre va fer 40 anys de l’aprovació del decret de creació del Consorci Hospitalari de Vic (CHV) per part de la Generalitat. I els aniversaris encara que ens temptin a mirar enrere són propicis per mirar endavant. El futur també es pot veure pel retrovisor.
El naixement del CHV, que implicava la posada en marxa de l’hospital, va ser una fita històrica. L’atenció sanitària era deficient. Existia un clam per aconseguir millorar-la. Partits, sindicats i particulars anaven alineats. De fet, en el marc del potent moviment de l’Assemblea de Catalunya una de les reivindicacions a Osona era la de la residència sanitària, nom amb què es coneixien els hospitals. La mort evitable d’un nen de Vic va ser el catalitzador de la campanya. Anys després, el 1986, naixia el Consorci Hospitalari de Vic.
Era el primer d’aquestes característiques que es constituïa a Catalunya. L’expressió d’aquestes característiques en realitat era, i és, un eufemisme. Ras i curt: era el primer que mesclava interessos públics i privats. Aquest debat, avui, continua vigent. Sovint es fan malabarismes per evitar la paraula privat. La mateixa web del Consorci informa que l‘organisme està integrat per la Generalitat i la Fundació Hospital de la Santa Creu i que “s’organitza com un consorci administratiu de caràcter públic i institucional”. És així.
No obstant això, quan va néixer ara fa 40 anys, l‘aleshores director d’Ordenació i Planificació Sanitària, Albert Oriol Bosch, no tenia tantes manies: “Aquest model serveix per casar els interessos sanitaris públics amb l’habilitat de gestió dels centres privats”, recollia EL 9 NOU. Com anys després va passar amb la UVic, la fórmula –era l’única viable?– va ser la d’obrir la porta a la privada. En el cas de l’hospital, l’equilibri d’aquesta balança, amb una pressió assistencial creixent, mai ha estat fàcil.
Aquest debat no es pot esquivar. El CHV és una entitat pública, però dins la seva estructura presta assistència pública i privada. Les dues activitats han d’estar clarament separades. Quan conviuen, la privada parteix amb avantatge: es beneficia d’un ecosistema que existeix perquè hi ha un sistema públic al darrere. Per això cal absoluta transparència per conèixer quins recursos es comparteixen, com s’imputen els costos i quin retorn té el sistema públic de l’activitat privada. Una altra qüestió, també pertinent, és si aquest ha estat el millor model. Però són discussions diferents.
Amb aquest model el CHV s’ha engreixat. Avui presta serveis assistencials sanitaris, sociosanitaris i de salut mental a una població que augmenta i que ho continuarà fent. Per garantir una bona atenció calen recursos. Que el CHV ha estat infrafinançat és una evidència. Fa falta inversió i, també, millor finançament. Calés per l’edifici i pasta per l’activitat. Això no és una decisió tècnica. És política, perquè té moltes implicacions. El que auguren les enquestes amb el creixement de forces extremes a les eleccions també té a veure amb l’atenció sanitària. No és barrejar naps amb cols. La crisi de les classes mitjanes no és només material, sinó també aspiracional. L’aspiració a rebre serveis públics eficients.
Que els serveis sanitaris donin senyals de col·lapse juga a la contra de la majoria, però també beneficia una minoria. Les mútues facturen cada dia. I cala la idea que si no tens mútua no ets ningú. O el que és el mateix: que la salut depèn de la cartera. L’única manera de desmentir aquesta veritat és un sistema ben finançat i un servei degudament ionat. En aquests termes, la sanitat, i el CHV n’és una expressió organitzativa, pot ser un instrument de cohesió. Històricament ja havia estat així. Explicat pel broc gros: fins a la transició, qui tenia feina tenia cartilla sanitària. A qui no, se l’atenia a través d’una mena de beneficiència. El gran canvi es produeix l’any 1986. El malaguanyat ministre socialista Ernest Lluch és el pare de la llei general de sanitat. Aquesta llei canvia el focus: l’assistència passa de ser un privilegi lligat a la feina a convertir-se en un dret vinculat a la ciutadania. És a dir, un sistema universal finançat amb impostos. Ha funcionat. Però la realitat ha canviat. Envelliment de la població, increment de la cronicitat o augment de la desigualtat són dificultats addicionals. El 1986 calia estendre drets; ara cal preservar-los.
En aquest context, el CHV és una infraestructura estratègica. No només per l’atenció sanitària, sinó també per l’impacte econòmic. Que el debat polític a Osona basculi de la seguretat i immigració cap a la sanitat i educació seria més productiu i, sobretot, més intel·ligent. Perquè problemes que es volen atacar com a causa sovint són la conseqüència. I, tractant-se de sanitat, encertar el diagnòstic hauria de ser la prioritat número 1. Abans i ara.