L’embaràs i l’adopció estan passats de moda, l’últim crit de les celebritats és la compra reproductiva

Hi ha un capítol de Girls, la sèrie de Lena Dunham, que és magistral. Gairebé deu anys després d’estrenar-se continua sent vigent i fins i tot ha agafat un nou sentit després de l’anunci de la guionista, que ha sigut mare a través de la gestació subrogada. Es titula American Bitch i és un relat sobre les zones grises del consentiment i l’abús de poder. La situació és senzilla: un escriptor que la protagonista admira (extraordinari Matthew Rhys) és acusat per diverses universitàries d’abús sexual. La Hanna vol confrontar-lo amb la seva immoralitat; ell vol convèncer-la que és tot mentida. El guió és un prodigi perquè trasllada la fascinació que genera el professor directament a l’espectador. En pocs minuts, els arguments feministes van caient amb les explicacions d’ell, tan atractiu, tan afalagador, tan vulnerable. L’admiració, l’abús d’autoritat i la inseguretat porten els fets al terreny relatiu de la percepció. Fins que ell treu el penis i ella s’adona de l’arquitectura que ha aixecat per atrapar-la com una vulgar noia més. M’ha vingut al cap aquell capítol ara que la guionista ha decidit utilitzar el seu estatus econòmic i social per treure profit del cos d’una altra dona amb la compra d’un ventre de lloguer. Tot de mutu acord, evidentment, com si el consentiment exclogués l’abús, com si el pagament d’una quota esborrés l’explotació. És l’última moda a Hollywood: l’embaràs i l’adopció estan passats de moda, l’últim crit de les celebritats és la compra reproductiva. Adopten gossos i compren canalla. Algunes, com Lena Dunham, ho fan per impossibilitat biològica d’engendrar (per això havia publicat les memòries preventives Famesick: pobra Lena, està malament), d’altres a causa d’una malaltia (dirà Lady Gaga), d’altres per seguir amb la seva carrera (Chimamanda Ngozi Adichie havia d’escriure, noies), per ser homosexuals o per estalviar-se els inconvenients de l’embaràs. La majoria ho fan simplement perquè és legal i poden pagar-ho. Però el model de compra d’úters als Estats Units i altres països s’assembla més al tràfic d’òrgans que a la donació de sang o la compra de béns de luxe. No és innòcua, és sexista, no és pública, no és equitativa, està condicionada pels diners i, per tant, s’aprofita de la necessitat material de les dones. Fins on es pot tolerar la profanació? Només al meu reduït entorn, els embarassos han provocat efectes irreversibles com tiroïdisme, trombosi, diàstasi abdominal o prolapses, per dir-ne alguns de físics greus, no comptem els lleus i els emocionals. Això per no enumerar la mar de canalla que hi ha al món desemparada que podria satisfer el desig de ser pares. Es poden seguir defensant tesis feministes quan, si no et convenen, t’arrapes a les del capitalisme salvatge? Com li explicaran a la filla que van pagar per ella? Li diran que va valer com un cotxe de luxe? Que va valdre un any sabàtic per a la mare gestant? Quin preu té un úter? Una criatura té preu?

L’embaràs i l’adopció estan passats de moda, l’últim crit de les celebritats és la compra reproductiva

Embolica’l per regal