Un llibre és capaç de desplegar un ventall de possibilitats. Fer-nos somriure, reflexionar, sorprendre’ns, despertar-nos la curiositat, patir, captivar-nos o deixar escapar alguna llàgrima

“No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro.” (Federico García Lorca)

És fosc, els carrers de la ciutat estan quiets. Hi reposen els comerços. Vic encara mandreja. Malgrat la quietud, alguns aparadors de la ciutat dels sants treuen el cap i mostren les seves millors gales. Les llibreries treuen pit. Unes més jovenetes, d’altres ja centenàries. Els aparadors llueixen cobertes prou cridaneres com per no deixar indiferent cap vianant que pugui estar adormit. A dins és ple de lleixes. Milers d’històries que es recolzen les unes amb les altres. Reposen i embolcallen records, moments viscuts, aprenentatges, rutes, experiències, coneixements, somnis, esperança, desil·lusions, fracassos. Sota cobert s’aixopluguen molts personatges. És a través del nostre gest que es desperten poemes, contes o novel·les. La calma de les hores t’atrapa quan llegeixes. Entre fulles, ets sents tardor i et desprens de tot per refugiar-te sota llençols de paper que et són abric. Cauen prejudicis i reculls amb tu cada mot. L’assaboreixes i omples els moments del que saps que t’alimenta l’ànima.

Cada matí s’obre una porta capaç d’abraçar a qui s’atreveixi a creuar-la. Avui he respirat profundament quan he posat els peus a terra. El cruixir de la fusta m’ha recordat que la poda també és necessària. A fora els tractors tornen a estripar els camps. La terra inspira i expira discretament. Fa uns dies que tinc a prop meu un llibre de la meva farmaciola literària, a l’estil d’Unamuno. Damunt la taula, la tassa de cafè amb llet. “El café había subido repentinamente y había estado a punto de derramarse.” Entre les mans, el llibre de Kallifatides per la pàgina 70. A aquest escriptor li vessen les paraules amb la lleugeresa d’una fulla seca quan es desprèn de l’arbre caduc, sabeu? “Siempre he podido escribir en cualquier circunstancia y en cualquier lugar, aunque con los años ha decaído un poco esa facilidad. Pero hay un lugar en el que no puedo estar sin escribir. Y es el balcón de mamá. Siento com si ahí me estuviera esperando una historia.”

Porto una temporada molt lectora. M’agrada passejar lentament pels passadissos plens de llibres buscant aquella història que m’atraparà. Em deixo seduir. M’agrada tombar lleugerament el cap i resseguir el fil invisible que em porta a pescar aquell títol, autor o segell editorial. L’art de l’atracció literària i dels mateixos llibreters que et prescriuen lectures i sortir-ne satisfet amb el teu “mig pa i un llibre” a sota el braç, al gust de García Lorca. Llegir m’alimenta l’ànima. A vosaltres també?

Un llibre és capaç de desplegar un ventall de possibilitats. Fer-nos somriure, reflexionar, sorprendre’ns, despertar-nos la curiositat, patir, captivar-nos o deixar escapar alguna llàgrima. La lectura de Madres e hijos, editat curosament per Galaxia Gutenberg, em remou. L’autor grec, que es va fent gran, viatja a la seva Atenes natal per visitar la seva mare, una dona de 92 anys que s’arrela als seus records i els manté ben vius mentre conversa amb el seu fill. A tots dos se’ls va apropant la mort, confessa, i l’escriptor que porta a dins anhela narrar la història de la mare a qui estima i vol que quedi registrat cadascun dels seus moviments, cadascuna de les seves frases. Que bonic homenatjar una mare així. Full a full, aconsegueix presentar-nos-la d’una manera natural mentre al mateix temps l’autor descobreix la història del seu pare, ja mort, a través de la lectura d’una carta escrita als 82 anys on li parla per primera i única vegada sobre l’origen de la família Kallifatides. I així, relliga una preciosa història, amb un rerefons de mitologia grega –el mite d’Aèdon o el de Procust–, digna de llegir.

Després d’uns quants glops, miro el rellotge. Faig una ganyota. “A veces es tan fácil hacer feliz a la gente”, escriu i preescriu Kallifatides. Em dic que també m’agradaria que els meus progenitors em regalessin una carta sobre els orígens de la nostra família, com la del pare de Theodor. Conèixer d’on venim és un regal. Recordo lleugerament com l’àvia ens explicava que l’any 1936 a casa seva van estar a punt de quedar-se amb la llibreria Montserrat situada a la plaça del Canonge Collell (foto d’arxiu). Al final van decantar-se per una botiga de queviures a la plaça dels Màrtirs. “Aquella botiga ens va salvar durant la guerra!”, ens deia. I seguia: “Hi despatxava cafè en gra o mitja dotzena d’ous, i a canvi potser teníem unes gallines.” Als seus gairebé 20 anys, mentre es prenia un petit glop de cafè abans de sortir de la botiga, una bomba queia al nucli urbà. Qui sap si un àngel de la guarda la va protegir. En tot cas, avui no seria aquí per explicar-ho.

Conèixer la història familiar és apassionant i explorar la de la humanitat, també. Els llibres ens són barca. Tant se val on visquis. Si els desamarres del port pots navegar horitzó enllà, rumb a d’altres mons i a d’altres temps.

Lectures com la de Madres e hijos de Kallifatides, vibrant i commovedora, penetren endins. Un llibre per receptar a lectors que busquen emocionar-se i fer una introspecció sobre els vincles familiars.