Es parla molt de la intel·ligència artificial, però ningú no ha dit res de la beneiteria artificial, molt més antiga i més fàcil d’entendre

Es parla molt de la intel·ligència artificial no tan sols perquè està de moda sinó perquè diuen que ens pot arribar a matar. A veure si haurem de donar la raó a Millán Astray amb el seu crit de “muera la inteligencia” per continuar vius. No obstant això, ningú no ha dit res de la beneiteria artificial, molt més antiga i més fàcil d’entendre. Sempre he pensat que un beneit no ho és per naturalesa, sinó que se l’abdueix des dels enganys de la publicitat, la pretesa persuassió dels polítics i tot allò que ells, els beneits, no es qüestionen i s’empassen coll avall perquè els arriba a través de la televisió o les xarxes socials. Les pantalles els enlluernen sense que se n’adonin i no saben distingir entre la veritat i aquests paranys prefabricats. Són perfectes clients de la beneiteria artificial. Els beneits no ho són per manca d’estudis. Hi ha persones que no saben llegir ni escriure i que tenen, no obstant això, una intuïció i uns sentiments de primera línia. No. Aquests no són beneits ni fan por, ans el contrari, ajuden a desfer molts malentesos i desprenen beneficis socials. Per detectar la beneiteria artificial, sobretot, hi ha d’haver un pòsit d’ignorància, que no és el mateix. Els ignorants són per definició uns incauts. Aquesta limitació de l’enteniment no té res a veure amb la mida del cervell, ni amb l’educació rebuda, ni respon a factors genètics. Als afectats la beneiteria artificial els cau del cel com una llosa. No s’hi pot fer res. Difícilment té cura. Els personatges que la pateixen han alimentat la literatura més clàssica. Exemples rellevants queden retratats en El retablo de las maravillas de Cervantes i en El vestit nou de l’emperador recollit per Andersen. Són obres basades en contes orientals, que és d’on ens venen les grans certituds. Cervantes descriu una parella de murris que arriba a un poble i assegura als vilatans que només els purs de sang poden veure l’esplendorós retaule que els despleguen davant els ulls i que no s’hi veu res perquè no conté cap mena d’imatge. Naturalment tothom hi veu les meravelles, en relleu i tot. En el conte d’Andersen, un rei preocupat per la vestimenta fa cas també d’un parell de murris que li fan un vestit nou que els estúpids no el podran veure, li asseguren. Quan s’emprova el vestit no gosa dir que no el veu i surt nu al carrer pensant que va vestit. Per no passar per estúpids i idiotes tot el poble li canta les alabances, fins que un nen l’assenyala amb el dit i crida: “Però si va nu!” Ells són els precursors de la beneiteria artificial que ha arribat fins als nostres dies. La beneiteria natural, en canvi, és diametralment oposada. Trump n’és l’exemple més clar: exhala una beneiteria natural congènita que li ve de naixement. En aquest cas els estúpids són tots els que el segueixen a cegues. La beneiteria natural sí que ens pot arribar a matar. Pot fer més mal que la intel·ligència artificial. Perquè Trump ha fet seu l’altre crit de Millán Astray: “Viva la muerte.”

Es parla molt de la intel·ligència artificial, però ningú no ha dit res de la beneiteria artificial, molt més antiga i més fàcil d’entendre

La beneiteria artificial