Munició per als carronyaires
El meu pare, periodista de professió, sempre explica que abans –referint-se als anys 80 i 90– els mitjans de comunicació donaven tota mena de detalls quan hi havia un succés: nom i cognoms, lloc de procedència, en alguns casos parentiu i gairebé el número de peu. Fotogràficament tampoc no es quedaven enrere, perquè en alguna portada fins i tot hi havia arribat a aparèixer un cadàver, cosa innecessària. Ara ja no és així. Uns codis deontològics més estrictes, la legislació sobre protecció de dades i el dret a l’oblit, arran de les publicacions digitals, han fet que moltes informacions de successos es redueixin a una explicació dels fets i poca cosa més. Els gabinets de comunicació de la policia i dels Mossos d’Esquadra tampoc ho posen fàcil a l’hora de facilitar informació, sempre amb la bandera de la prudència i la protecció de dades hissada.
Per exemple, quan encara feia de periodista vaig escriure un article sobre un caçador furtiu que havia matat un cérvol quan estava totalment prohibit. Quan vaig demanar si ens podien facilitar una fotografia, la persona que em va atendre des de premsa em va respondre: “Com pots ser tan insensible? És un Bambi, eh.” Vaig quedar de pedra, perquè em costava entendre que no veiés que, a vegades, contemplar amb els propis ulls allò que som capaços de fer pot contribuir que algú s’ho pensi dues vegades abans de repetir-ho.
Tot plegat em ve al cap arran de la mort violenta d’un home de 45 anys a Manresa, un cas pel qual han estat detinguts dos menors per la seva presumpta implicació i que encara s’està investigant. D’ell, de la víctima, se n’ha parlat poc en comparació amb el debat que s’ha generat sobre la procedència dels detinguts. Què ha passat? Doncs que avui, sobretot amb l’ajuda de les xarxes socials, quan les informacions oficials no especifiquen l’origen dels implicats, molts donen automàticament per fet que són estrangers o immigrants, com vulgueu dir-ne. Precisament allò que es vol evitar acaba passant amb més força: la manca d’informació alimenta els rumors i contribueix a estigmatitzar col·lectius sencers. En aquest cas, la consellera d’Interior ha hagut de sortir a correcuita per aclarir que els dos menors són nascuts a Catalunya, després que l’extrema dreta ja els hagués identificat, sense cap informació contrastada, com a menors migrants.
Atribuir els actes delictius d’una persona a tot un col·lectiu és injust, irresponsable i racista. I em repugna que hi hagi partits polítics carronyaires, que oloren la sang de lluny, i capaços d’aprofitar el dolor i la impotència d’una ciutat per arreplegar quatre vots. Però tampoc no ajuda que a alguns alcaldes i governants sembli que se’ls hagi d’arrencar un queixal perquè reconeguin que hi ha problemes de seguretat. Admetre-ho no significa culpar la immigració ni ser d’extrema dreta. Al contrari: negar els problemes o evitar parlar-ne és una manera de deixar-los tot el terreny lliure perquè imposin el seu relat.
I mentre discutim d’on són els presumptes responsables, oblidem el que ens hauria de preocupar: que una persona ha mort injustificadament i que hi ha menors que van armats i són capaços d’una violència extrema. Aquest és el problema que cal afrontar a Manresa, a Vic, a Ripoll o allà on passi. La nacionalitat no explica un crim i no s’ha de publicar si no és rellevant, però quan el silenci alimenta rumors i discursos d’odi, les institucions han de respondre amb informació clara i contrastada. Protegir les dades i la presumpció d’innocència és imprescindible, però també ho és evitar que el buit informatiu es converteixi en munició per als carronyaires.