Abans els candidats buscaven omplir mítings, ara busquen acumular visualitzacions

Els polítics ja no només volen decidir qui els entrevista, sinó també qui els aplaudeix. L’exemple que hem viscut aquesta setmana amb el líder de Vox, Santiago Abascal, al programa de la televisió pública espanyola La revuelta, demostra fins a quin grau està arribant la degradació de la política i la comunicació. La formació d’extrema dreta va acabar imposant les seves condicions, fins i tot la d’escollir a dit el públic, i el candidat a la presidència del govern semblava que estava a casa seva: va poder difondre tot el seu ideari i burlar-se a la cara del presentador.

En plena campanya, els candidats esquiven les entrevistes dels programes informatius i posen tota mena de traves als debats. En canvi, no tenen cap problema a visitar humoristes, influenciadors i creadors de contingut que, en la majoria de casos, amb un to amable els permeten mostrar la seva cara més simpàtica –el qui la té– i els estalvien les preguntes incòmodes. Abans els candidats buscaven omplir mítings, ara busquen acumular visualitzacions. Els assessors saben que una broma simpàtica o una resposta enginyosa –prèviament preparada, però que sembli espontània– pot fer-se viral i arribar a milions de possibles votants a través d’alguna de les xarxes socials.

Els polítics han deixat de parlar dels problemes que afecten la ciutadania. Se’ls fiscalitza poc, i encara se’ls qüestiona menys. Els periodistes som aquells pesats que, quan un polític no respon, tenim el mal costum de tornar-li a fer la pregunta. I això incomoda.