Ona Pardo
Xènia Catot és pastissera. Representa la nova generació al capdavant del forn amb el mateix cognom a Monistrol de Calders. Al costat dels seus pares, dona continuïtat al negoci familiar amb les ganes de qui estima l’ofici i tot el que l’envolta.
Ve de dies de molta feina… Com ha anat la Pasqua?
Molt bé! És una temporada forta… Comencem un mes i mig abans, però és molt divertit. A banda de la mona, fem figures de xocolata. Crear-les és molt entretingut. Quan veus que a la gent li agrada, et sents gratificat.
Fa un parell d’anys van guanyar un premi per una mona!
Ens vam presentar a un concurs amb el meu pare. Vam començar a rumiar i l’un per l’altre ens vam animar. Va ser molt maco i en vam sortir molt contents. La veritat és que a tothom li agraden les mones. És molt bonic quan entren famílies amb els nens i les veuen totes exposades… Justament aquest any tothom ens ha felicitat! És un moment per lluir-se.
Com les pensen?
Cada any en fem de diferents. Intentem no repetir-nos… Ens compliquem una mica la vida, però és el que ens agrada. Fem animalons i alguns personatges més populars. Tenim tantes idees, que a vegades ens costa decidir-nos i sempre n’acabem fent mil de diferents.
Com va començar a treballar al forn?
És un negoci familiar. Els meus pares sempre han estat allà, el meu tiet també. Mai m’havia plantejat dedicar-m’hi, però no vaig entrar a la carrera que volia i vaig començar a l’obrador. De seguida vaig pensar que era un ofici molt bonic. Em vaig apuntar a l’escola de pastisseria de Barcelona, i des de llavors no he parat.
De petita no volia ser pastissera?
No. Els meus pares sempre han viscut molt lligats al forn i saben que és una feina sacrificada. Crec que no volien que em cridés l’atenció, em deien que estudiés una carrera científica.
I quina va ser la seva reacció quan van veure que s’hi quedava?
Crec que encara els costa creure que realment vulgui continuar! No es fan a la idea que tingui ganes de tirar-ho endavant i seguir la saga familiar. És un projecte molt personal. La veritat és que m’agradaria cuidar-lo i mantenir-lo, però a la vegada em fa por.
S’hi treballa bé, a casa?
Sí. Els meus pares sempre m’han donat via lliure a l’obrador. Això, a fora no ho hauria trobat. Estic molt agraïda.
Cada vegada hi ha menys jovent dedicant-se a un ofici.
Sí… A mi em costa molt coincidir amb els amics, perquè treballem els festius. Però jo sempre he vist la meva família fent-ho i m’hi he acostumat. És molt sacrificat, sobretot l’horari. També entenc que la gent no vulgui això, anem al revés del món!
És difícil separar la família i la feina?
Sí, molt! Ara perquè ja fa temps que treballem plegats, però al principi xocàvem… Jo tenia la meva manera de fer, com m’havien ensenyat a l’escola, i ells la seva… No és fàcil de gestionar. Des que visc fora de casa, he aconseguit separar més.
Sent responsabilitat per continuar amb el negoci?
Una mica. Tinc por que no vagi bé, perquè m’agradaria cuidar-lo, que funcionés i que anés a millor. Als meus pares els hi queden uns quants anys per jubilar-se. Encara no hem parlat gaire del relleu.
En general, els negocis petits van tancant…
Sí, fa molta pena quan veus que tanquen forns o pastisseria amb llarga tradició. Crec que és molt difícil que algú vulgui tirar un projecte endavant quan no hi ha aquest vincle emocional. Per mi el negoci és casa, és amor.
I Monistrol, també!
Sí, de fet m’agradaria animar la gent a venir. Sembla que a tothom li fa por baixar aquelles quatre corbes, o anar al Moianès en general! Al forn tenim clients que venen de Terrassa, Matadepera o Sabadell, i, en canvi, costa que vinguin els de pobles veïns. M’agradaria que s’animessin.
