Un grup de voluntaris de Santa Maria d’Oló han impulsat durant aquest hivern la restauració de dos elements patrimonials del poble: l’oratori de Sant Sebastià i la barraca d’en Tomàs.
El primer és un monument emblemàtic que es troba en un dels camins que solen utilitzar els olonencs quan surten a passejar. Els voluntaris expliquen, de fet, que van ser veïns que passen sovint per la zona que van alertar del mal estat de l’oratori.
Segons Josep Canamasas, bon coneixedor de la història del municipi, “es va construir el 1940, poc després de la Guerra Civil, per dos veïns que van lluitar al bàndol nacional i van sobreviure. En començar el conflicte van prometre que si se’n sortien farien construir un oratori dedicat a Sant Sebastià, i en tornar ho van complir”.
Abans de començar els treballs l’oratori es trobava força deteriorat, sobretot la coberta. Els voluntaris es van dividir en dos grups de treball: un primer format per Josep Canamasas, Jaume Sala i Eladi Sala es va dedicar a la reparació de l’estructura i, tot seguit, un segon grup integrat per Lourdes Camprubí, Josep Vila Mas i José Luis Flores va encarregar-se de repintar l’oratori. Per tirar endavant la restauració van comptar amb el suport de l’Ajuntament, que va finançar el cost dels materials.
Segons Sala, la iniciativa no ve per vocació religiosa, sinó per les ganes de conservar el patrimoni del poble. Ell i Canamasas tenen, de fet, una altra afició: són amants de la fotografia i s’han dedicat a inventariar les barraques de vinya que hi ha al terme municipal d’Oló.
Aquest passatemps els feia coneixedors de l’existència de la barraca d’en Tomàs, un altre element patrimonial proper a l’oratori de Sant Sebastià. De mutu acord amb l’Ajuntament van decidir continuar els treballs de restauració amb aquesta barraca. Era “una de les darreres de vinya que es van fer a Oló. La va construir Joan Jubany, de Cal Tomasset, un dels últims que coneixia la tècnica constructiva que utilitzaven els parcers del poble”, explica Canamasas.
La barraca respon a la típica estructura de pedra seca amb coberta de lloses, però el que la fa singular és una segona estructura adossada que tenia la coberta de fusta i una menjadora: un espai per resguardar el bestiar que acompanyava el pagès.
Oló té un passat vitivinícola que ha arribat fins als nostres dies amb un seguit d’estructures de pedra seca característiques: feixes, tines i sobretot barraques. Els dos protagonistes calculen que n’hi ha més de 500 disseminades pel terme municipal, actualment ocupat principalment per boscos i camps de cereals.
Durant el segle XIX i principis del XX, la vinya va dominar el paisatge del poble. Avui hi sobreviu, però més tímidament: Canamasas té la seva pròpia vinya, i en les últimes dècades s’han instal·lat al municipi dos nous projectes, Celler Colltor i el Sant Miquel d’Oló, que formen part de la DO Pla de Bages.
Noves iniciatives agrícoles que entronquen amb el passat del poble que ens recorden barraques com la recuperada per aquest grup de voluntaris. Ells mateixos expliquen que voldrien mantenir el llegat, i que al terme municipal “n’hi ha diverses més, com oratoris, que seria interessant restaurar”. Sembla, doncs, que tenen feina per estona.
{{ comment.text }}