La Mare de Déu de Núria robada
Sí, robada, no trobada. Era l’any 1967, en ple règim dictatorial franquista. Pel juliol. Va començar a escampar-se el rumor que algunes persones havien anat al santuari de Núria i d’amagat s’havien emportat la imatge de la Mare de Déu. Tothom va quedar més que sorprès, atordit. I de moment, amb més dubtes que certeses. Però els rum-rums esdevingueren veritats quan es va conèixer la causa de la desaparició: fer fracassar l’acte d’espanyolització que el règim franquista amb la Collares al davant tenia previst al santuari amb l’excusa d’una mena de coronació canònica. Es va parlar de la Collares, del ministro de Justicia, del capitán general, del gobernador civil, del jefe del Movimiento, i etc. Tot en castellà, com si no hagués existit el concili Vaticà II.
Potser algun lector jove no sap qui era la Collares. Es tracta de la dona del dictador Franco, afamada de joies –i collares– que no pagava. Ho va detallar Mariano Sánchez Soler al seu llibre La familia Franco S.A.: “Es casi un mito que, cuando Carmen Polo salía de compras, los mejores joyeros de Madrid cerraban sus puertas porque ‘se olvidaba’ de pagar las facturas.” També corria per Madrid, quan jo hi estudiava, la brama que alguns joiers gallecs tenien un confident al Pardo, que els advertia quan la Collares viatjaria a Galícia, en especial a Vigo i la Corunya, i els concretava les dates, i així ells tancaven la botiga amb l’excusa de marxar de vacances. Les dictadures afavoreixen i amaguen la corrupció.
Què va passar, doncs, aquell juliol de 1967 a Núria? Es va saber posteriorment, però sense citar els noms dels autors, coneguts anys més tard. Assabentats d’aquella pretensió de la dictadura franquista, un grupet de catalanistes –“gent de la ceba”– es va mobilitzar amb el màxim de secret. Dos escoltes juntament amb dos excursionistes més la nit del dia 8 de juliol es varen traslladar a Queralbs. Els escoltes pujaren en el darrer tren cremallera i els altres dos, a peu. Aquests darrers, en arribar al santuari a mitjanit, foren informats pels escoltes que tot estava tranquil. Així doncs, penetraren al santuari, arribaren al cambril, varen deslligar la imatge dels visos que la fermaven, l’amagaren en un sac de dormir, i tots quatre van retornar de nit a peu cap a Queralbs, on els esperava un cotxe i la traslladaren a una casa de pagès del Vallès Oriental. I posteriorment va anar essent amagada en altres llocs.
La confirmació de la notícia va donar la volta al món. A Espanya els diaris i les ràdios utilitzaven el mot sacrilegi, però a les ràdios franceses i italianes, que jo escoltava als vespres, ho varen relligar amb la campanya “Volem bisbes catalans”, com proposava una desconeguda “Comissió de sacerdots i de militants d’Acció Catòlica”, que també reclamava el retorn de l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, obligat a exiliar-se –això de l’exili de catalans dura i perdura a Espanya,– a causa d’unes declaracions catalanistes i pro democràcia a Le Monde (1963). I també reclamaven la dimissió de l’arquebisbe espanyol de Barcelona, Marcelo González, que el règim acabà traslladant a Toledo. I fou poc després del nomenament del nou arquebisbe de Barcelona, el català Narcís Jubany (dia 3 de desembre de 1971), quan la imatge de la Mare de Déu de Núria fou retornada, exactament el dia 28 de gener de 1972, a la serralada de Montserrat, en concret al llavors famós Coll de Can Massana. L’encarregat de la devolució fou l’advocat i historiador Josep Benet, com ell mateix em va fer l’honor d’explicar-m’ho al seu despatx de director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya durant la II Legislatura del Parlament. I la imatge va arribar de nou al santuari en coincidència amb la presa de possessió de Narcís Jubany, al mateix dia. Així doncs, es complí una altra de les condicions imposades. La tornada de l’abat Escarré ja s’havia produït abans (1968), greument malalt.
L’acció d’amagar la imatge per espatllar així l’acte franquista –que acabà fent-se però deslluïda amb un simulacre de figura i sense l’assistència de la Collares– i la reaparició de la imatge el 1972 foren celebrades per la gent catalanista i antifranquista amb la discreció obligada per evitar represàlies de la dictadura. I també va merèixer un bon ressò internacional. L’any 1967 jo en faronejava a Polítiques de Madrid entre els estudiants que m’escoltaven amb fredor –en Marx no parlava d’aquestes coses– i amb una barreja d’admiració i d’enveja. L’any 1972 ja no era a la facultat.
He barrejat records personals amb fets històrics catalanistes i democràtics significatius, esperançadors en aquells moments, i que el govern actual de la Generalitat amb el seu tripartit desitja amagar. I vull acabar expressant la meva felicitació i el meu reconeixement als seus autors, actius catalanistes. I igualment la meva felicitació i el meu agraïment als organitzadors de l’acte de commemoració d’aquells fets que tindrà lloc el proper 9 de juliol amb la implicació destacada i eficient de la Unió Excursionista de Vic. Acte que inclou la col·locació d’una placa commemorativa sota la coneguda Creu d’en Riba, situada al punt en què el camí a peu arriba a la Vall. Serà una diada memorable.