Les tradicions també neixen
Dissabte. 27 de juny. El despertador sona massa d’hora per ser cap de setmana, però el dia pinta diferent. El domàs vermell de la colla del Nen penjat al balcó ens recorda que avui comença la festa major. El dia serà llarg, però valdrà la pena. De bon matí toca ser a Girona, però tota l’hora ben pendent del rellotge perquè a la tarda cal ser a Vic.
Fa calor, massa, i tornant per l’Eix s’intueix una columna de fum a la zona de Vic. Per sort, és només un ensurt en un camp que no deslluirà la guerra tricolor que ens espera. I són precisament aquestes ganes de voler ser a casa per arribar a temps a la Crida el que em fa adonar que alguna cosa ha canviat en la festa major. Ja no hi ha aquella pressa d’abans de marxar a la platja.
Dilluns, en la crònica d’EL 9 NOU sobre la Crida, el periodista Miquel Erra es preguntava quant temps cal perquè una proposta festiva i popular esdevingui tradició. Ell mateix hi apuntava la resposta defensant que “potser més que en la durada cal fixar-se en el seu arrelament, la identitat o la vocació de continuïtat”.
Tendim a pensar que una tradició és allò que sempre s’ha fet, però aquesta expressió és enganyosa. Cap tradició ha existit des de sempre. Totes han tingut un primer any, una primera idea i, sovint, una primera polèmica. Això és el que passa amb la Crida i tot el que se’n deriva als territoris dels negres, els verds i els vermells. Ja no és una novetat, sinó que s’ha convertit en un moment esperat.
Per això, l’arrelament no depèn tant del calendari com de les persones. Hi ha iniciatives que no arrelen mai i d’altres que, en pocs anys, es fan imprescindibles. Josep Pla deia que les festes eren, sobretot, un espai de trobada. La Crida ja és això. Alguns s’hi van sumar des del primer dia; d’altres ens hi hem enganxat més tard, i llavors hi ha tota una generació que no ha conegut una festa major sense la Crida.
El veritable termòmetre d’una tradició, doncs, no són els quinze anys, ni els vint-i-cinc, ni els cinquanta. És la seva gent: que els més petits hi vulguin tornar perquè hi van anar amb els pares i mares; que els joves la sentin seva, i que les entitats la defensin sense que ningú els ho demani.
Aquest arrelament també es mesura per les discussions que genera. La Crida n’ha protagonitzat unes quantes, sobretot quan el verd, el negre i el vermell s’han transformat en pintures inesborrables.
Però polèmica i implicació no són incompatibles i, els últims anys, hem viscut altres episodis en la festa major. L’any passat, hi va haver la polèmica al voltant de l’ofici de Sant Miquel, perquè s’hi havia convidat el president de la Conferència Episcopal, Luis Argüello, i es va acabar suspenent. I, aquest any, la polèmica enfronta dues entitats, els Sagals d’Osona i els Geganters del Carrer de la Riera, per l’organització del Seguici Infantil. Finalment, es va celebrar amb normalitat, però els castellers reclamen canvis i amenacen de no participar-hi mai més si no es garanteix la presència de totes les colles de cultura popular.
Que les tradicions generin debat és una bona notícia i és el senyal que una festa està ben viva i no genera indiferència. I tant és que una tradició sigui més nova o més antiga, el patrimoni festiu no és intocable i pot evolucionar perquè es mantingui en l’imaginari col·lectiu.
Potser aquest és el senyal més clar que la Crida ha arrelat. La prova és que molts organitzem el calendari per no perdre’ns-la. Al capdavall, les tradicions no neixen quan ho diu el calendari, sinó quan la gent decideix que val la pena tornar a casa per viure-les.
I, ara, amb un nou cap de setmana per endavant, bona festa major!