Si demanés a un pardal com és que l’àguila vola tan amunt i amb tanta rapidesa, el més probable és que no m’ho sabés contar, perquè els ales-curts no han acceptat per si mateixos el poder que comparteixen. Si em preguntés com és que el lleó és més lliure que la majoria de persones que m’envolten, el més segur és que em costi comprendre la senzillesa de la resposta, i potser fins que no faci ús de la raó no arribaré a entendre que és el que és per viure on viu. Perquè raonar és el tret que ens diferencia de la resta d’éssers vius. És discórrer per mitjà de la intel·ligència a explicar o justificar quelcom.
La raó, per mi, és com trobar-me portes tancades al camp, a punt per ser obertes. Em pot molestar l’obstacle, però també m’ajuda a trobar-me un cop l’he travessat. Cada porta m’obre a redescobrir què és la llibertat, per així adonar-me que puc ser tan lliure com el lleó.
Podria ser certa l’afirmació que com més dependència tingui un individu més lliure és?
El parmentier de patates és un plat molt conegut i molt utilitzat a la cuina. És la crema o puré de patates que fa de base a molts plats de restaurant. La recepta porta el nom en memòria d’Antoine Augustin Parmentier (1737-1813), que va fer mans i mànigues per popularitzar el consum de patates en una època de fam a França. Amb el permís del rei Lluís XVI va començar a cultivar patates als afores de París amb la col·laboració de l’exèrcit, que custodiava el cultiu durant les hores de sol, i deixava els camps sense vigilància a les nits. Aquest fet va posar en alerta a la població, ja que en un principi relacionaven les patates amb el diable, per ser un fruit de sota terra. Però amb el fet que el rei fes protegir els conreus, que posés portes al camp, els va fer canviar la perspectiva i el raonament. I aleshores van fer de les patates un aliment de consum diari i salvar de la misèria a la majoria de la població.
Com més depenguem dels éssers vius que ens envolten més lliures serem, com més necessitats dels elements de la natura tinguem més fàcil serà viure en plena llibertat.
Avui a Sierra Nevada sembren aigua per tenir abundants collites a l’època de sequera. Des de fa mil anys mantenen els corriols dissenyats i treballats sobre les pendents de la muntanya per dirigir l’aigua cap als aqüífers. D’aquesta manera un territori que seria un desert en èpoques de sequera li obren la porta perquè la vida sigui possible. Sense cap mena de tecnologia sofisticada, sense necessitats de formigó, sense necessitat d’importar terres rares ni minerals estratègics de l’altra punta de món, sense aportacions d’energia externes, tan sols depèn de la força de la gravetat, només obrint la porta a un mètode senzill i eficient fan possible la llibertat dels que viuen de la terra.
{{ comment.text }}