Edició Osona i Ripollès
Tria la teva edició predeterminada
Edició Vallès Oriental

Crítica cinema | Avatar. The way of water

Després de 13 anys des de la primera obra, Avatar: The Way of Water ho repesca tot en una situació semblant quant a context: la invasió dels humans a Pandora

Ja tenim disponible el nou megablockbuster de James Cameron, i veient la mà de sessions que ofereix el Sucre, sembla inevitable haver de veure-la, encara que sigui de forma circumstancial. Després de 13 anys des de la primera obra, Avatar: The Way of Water ho repesca tot en una situació semblant quant a context: la invasió dels humans a Pandora.

La tecnologia humana crema i destrueix tot el que es troba pel camí, havent perdut tot contacte amb la natura, incapaços de veure més enllà del que és productiu o dels diners. I això ho veiem representat quan les naus humanes baixen i cremen tot el bosc de sota maquinalment. I és justament per aquí que sabem que mirem Avatar: tot és èpic i tot significat ha de tenir la seva representació immanent, directa i clara; un sistema simbòlic bàsic i entenedor. Aquí veiem com la connexió amb la natura es fa amb la cua dels cabells, que a la gent se li taquen les mans de sang quan es responsabilitza d’una mort, els dolents ho són per actitud més que per fets… És paradoxal que on s’inverteixin tants diners i tecnologia hi trobem una història tan antiga com aquesta; el risc que prenen per gravar-la l’han de poder compensar amb una història amb figures narratives contrastades històricament, ja que s’ha de recaptar fort.

Evidentment, la pel·lícula busca generar certes emocions; aquestes les devien tenir penjades en un suro i van marcar-se el camí per arribar-hi: ens trobem amb dos problemes. Primer, el repertori d’emocions humanes és bastant limitat, i la forma d’arribar-hi, a part d’algunes certeses inefables, bastant indesxifrable. Per tant, o acabes caient en certeses bàsiques o no saps on navegues. I la segona, que és més aviat un axioma de la primera, és que aquestes emocions són les mateixes que hi ha a la primera d’Avatar, i el camí no ha canviat: (re)descobrim la natura –l’aigua, en aquest cas–, hi torna a haver imbècils que no entenen res, ens ataquen, trobem una nova casa… I potser no hi hauria cap punt a fer si no fos perquè el guió es presenta tan manipulat i barroer que acaba semblant un sermó moralista.

L’espectacularitat de la imatge digital (recordem que James Cameron sempre busca el nou redós de l’espectacle) només em pot fer pensar que el format més idoni per una història amb tants ambients i amb tants reptes tècnics era el videojoc més que el cine. Però puix que la trobem a la pantalla gran, gaudim-la, que és distreta, també pacifista, però amb molta acció –en un sistema paradigmàtic necessitem veure seques per entendre què és no fer-se’n–i es parla de la família. Sens dubte, un film ideal per Nadal. Bones festes!

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Nou pronunciament del TJUE: creu que al final Carles Puigdemont serà extradit a Espanya?

En aquesta enquesta han votat 342 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't