Aquest film escocès independent s’estrena als cinemes havent passat ja per diversos festivals i deixant un rastre de bones crítiques sorprenent. En aquest cas, sembla que li fan justícia, car ens trobem amb una obra que explota cada recurs encertadament, esprement al màxim els seus mitjans.
Primer de tot, és innegable que ens trobem davant un film intimista i personal; la quantitat de personatges, l’argument i la posada en escena així ho demostren. Ara bé, aquesta posició no és sinònima de candor o escalfor. De fet, el film és fred. Una altra pel·lícula molt adient per fer la comparació és Estiu 1993. En tots dos casos parlem de la història d’una nena durant un estiu, amb una intenció retratista més que filar una història. Carla Simón, però, parteix d’una exposició directa; la càmera no té filtres, l’enfocament és naturalista. Així doncs, sentim l’escalfor dels personatges, ja que és una família que fa el que pot amb el que té, els espectadors connectem directament amb aquestes emocions humanes.
Aftersun, però, es desenvolupa a partir d’elements artificials: una videocàmera digital, un hotel turístic per a guiris, jocs recreatius, piscines, parapents… Connectem amb les emocions reprimides dels personatges, és una negació, un allunyament del seu interior emocional. La protagonista actua amb una maduresa molt més gran de la que marca la seva edat, i són poques les debilitats que mostra, sap què vindrà i ho accepta. Però el que veiem és el record fred de l’adulta protagonista; una que hauria volgut conèixer el misteri del seu pare, traspassar aquella avinentesa racional, mostrar-li tot el que hi havia per dins.
I és en els plans d’esquena del progenitor, en els seus silencis, en les seves postures de taitxí… on descobrim l’home per descobrir, aquell que aguanta un rerefons vital obtús d’una profunda tristesa però indesxifrable per la filla. Compartim la frustració d’ella, i aquesta és la nostra connexió amb els personatges: una de frustrada i amatent, que vol però no pot, que busca i no troba. No és la càmera digital la millor representació de tot això? Càmera que, per cert, també es mira el pare durant la nit. Com anorrear, doncs, aquesta barrera, aquesta fredor?
Aftersun és més sobre què no es diu i què no passa que no pas del que és; dit d’altra manera, no és per tots els públics. Qui pugui, però, abandonar-se honestament en el seu metratge, hi trobarà una veritat tan real com incomunicable; o limitant-me al que puc designar: unes imatges que perduraran incòlumes en la seva ment.
{{ comment.text }}