La pura constatació d’un fet condueix, més sovint del que seria desitjable, a conclusions errònies. Per exemple, els joves triguen cada vegada més a deixar la llar familiar, a emancipar-se, i una simple lectura portaria a concloure que hi ha una capacitat de sacrifici menor que la que tenien els seus pares, els seus avis o els seus besavis. Conclusió que, si no errònia, mereix com a mínim un matís si sobre la taula del debat es posen altres consideracions, com els salaris i els preus dels habitatges.
Fa uns mesos, a la llum de la baixa taxa d’emancipació de menors de 30 anys a l’Estat i les afirmacions de la tertuliana televisiva Elisa Beni l’economista Yago Álvarez Barba explicava que van comparar amb el seu pare quantes nòmines va haver de dedicar a comprar el seu pis i quantes li costarien a ell ara. Al seu pare, 16 nòmines. Al fill, més de 100. És més complex que el que suggeria la tertuliana que els avis dels actuals joves havien renunciat a viatges i cerveses per poder-se pagar un sostre on viure. Si calen sis o set vegades més nòmines per pagar-se un pis de propietat, quantes cerveses menys haurien de consumir els joves d’avui per accedir al que van aconseguir els seus avis? Costa de comptar-les.
Amb més rigor que una tertúlia, la setmana passada es va donar a conèixer un informe de Comissions Obreres que aporta algunes dades que, tot i el biaix que se suposa al patrocinador, almenys han estat treballades més enllà d’una enquesta de barra de bar. En l’informe, el sindicat assenyala que només el 17% dels joves catalans entre 18 i 29 anys s’havien emancipat el 2021. El 2022, les xifres auguren que s’haurà arribat a fregar el 19%. Sigui quina sigui la xifra de referència, és clarament inferior a la mitjana europea, del 32%. L’edat d’emancipació a Catalunya no difereix gaire de la mitjana estatal: frega els 30 anys i és la setena més elevada de la Unió Europea, en contrast clar amb els 19 anys de Suècia. Els joves europeus deixen la casa familiar als 26 anys i mig.
La diferència entre estats no la marquen tant les cerveses que es prenen als bars com la taxa d’atur juvenil. No calen grans descobriments per establir que com més alta és la desocupació entre els joves menor és el percentatge d’emancipació. Per exemple, la taxa d’atur juvenil a Catalunya de 2021, arribava al 29,8%. És una desocupació molt superior a la que hi havia el 2007, quan amb un 13% dels joves en situació d’atur, la taxa d’emancipació arribava al 32%. Va esclatar la crisi financera, l’atur juvenil es va disparar fins al 50% el 2012, i deixar la casa familiar es va percebre com un esport de risc.
Però la taxa d’atur juvenil no és l’únic factor que explica que els joves catalans triguin cada vegada més temps a deixar el domicili familiar i ho facin clarament més tard que els seus coetanis europeus. Hi influeix que els salaris que perceben siguin més baixos i que la situació d’estabilitat laboral sigui també menor. Si es posen en relació els salaris mitjans i els costos igualment mitjans dels lloguers es conclourà que un jove català ha de destinar un 65% del seu salari a disposar d’un habitatge, un percentatge que encara s’incrementa fins al 85% si el jove busca pis a Barcelona. És cert que les modalitats d’emancipació són diverses –en solitari, en parella, en pis compartit–, però la relació entre salari i preu de l’habitatge contribueix poc a aventurar-se a deixar la llar familiar. A més, l’emancipació per si mateixa no explica fins a quin punt s’han deixat els vincles directes, sobretot econòmics. Pot ser que un jove visqui en un altre habitatge de la família, o que els pares els paguin totalment o parcialment el lloguer. No hi ha avaluacions qualitatives.
Les avaluacions quantitatives sí que assenyalen un context desfavorable per a l’emancipació juvenil. Amb dades de 2021, les nòmines que perceben els joves estan en un punt similar a les que tenien fa 13 anys, quan va començar a manifestar-se la crisi financera. Una bona part dels joves que treballen obtenen ingressos inferiors al 60% de la mitjana salarial a l’Estat. Tècnicament aquesta és la qualificació de pobresa laboral. Fets els càlculs, un 13% dels joves són pobres tot i treballar, una xifra que encara s’eixamplaria més si es té en compte que en són molts (un de cada quatre) els que treballen a temps parcial i encara més (dos de cada tres) els que tenen contractes temporals que no els garanteixen prou estabilitat com per embarcar-se en plans de futur a llarg termini.
Encara hi ha més factors que influeixen en aquest retard progressiu en l’edat d’emancipació. En altres països, les polítiques públiques de suport als joves, sobretot en el camp de l’habitatge, són notablement superiors i s’observa una relació clara entre la despesa que destina un estat a la protecció social relacionada amb l’habitatge i l’edat d’emancipació. Catalunya, com l’Estat espanyol i la resta de països mediterranis no destaquen precisament en aquest camp (es destinen fins a vuit vegades menys en polítiques d’habitatge que els països nòrdics).
Els factors –salaris, estabilitat laboral, preu dels habitatges, suport públic– contribueixen poc a facilitar l’emancipació dels joves i el procés s’ha anat deteriorant fins al punt que revertir la situació pot portar anys. Tot i que les dades no desmenteixen que els joves actuals tinguin més tendència a l’hedonisme que els seus avis, com a mínim sí que qüestionen que aquesta sigui l’única explicació.
{{ comment.text }}