No era difícil de preveure, però les dades ho confirmen: la pujada dels tipus d’interès afavoreix la gran banca. Aquesta setmana s’ha conegut, per exemple, que el BBVA preveu haver obtingut el millor resultat dels últims 12 anys i que, en conseqüència, preveu repartir el màxim dividend en tota una dècada entre els seus accionistes. Hi ha consens entre els analistes que es repartiran 1.900 milions d’euros, a partir d’uns beneficis de 6.300 milions. Això es produeix en un context en el qual, mentre la banca trasllada immediatament les pujades de tipus d’interès als crèdits als seus clients, frena la remuneració als dipòsits. Traduït, cobra més i paga el mateix o menys. La bretxa entre el que la banca fa pagar per una hipoteca i el que paga per un dipòsit s’eixampla. Aquest setembre ja frega els dos punts percentuals, naturalment en favor de la banca, quan la mitjana històrica només supera per poc els 1,3 punts. En canvi, el diferencial camina amb fermesa cap als màxims que es marcaven el 2014. L’esquerda és encara més gran si es comparen els interessos dels dipòsits i els dels crèdits de consum, que ja estan al voltant dels set punts percentuals.
La banca ha sortit guanyadora quan hi ha hagut crisis com la de 2008, quan es van esmerçar ingents quantitats de recursos públics per al rescat de les entitats amb pitjor comportament. Ha sortit guanyadora en la recuperació, amb un procés de fusions que va beneficiar els més forts i va restringir la competència. I també està sortint guanyadora en un context com l’actual el de la incertesa de no saber-se ben bé si encara dura la crisi pandèmica o s’està en recuperació. El que se sap és que hi ha inflació i que els tipus d’interès estan pujant. El pretext d’aquesta pujada porta les entitats a incrementar el cost dels crèdits, tant els préstecs al consum com les hipoteques, però en canvi a conservar les comissions amb les quals feien creure que estaven compensant la pèrdua de negoci que comportava un context de tipus d’interès negatius. I a més, ajorna la decisió sobre si s’han de remunerar els dipòsits.
Les dites populars sobre la banca es confirmen en l’actual context de tipus d’interès a l’alça. “El negoci dels bancs és comprar diner barat i vendre’l car.” Efectivament, els dipòsits els clients de la banca estan decantant-se per mantenir posicions i no arriscar. És arriscar, per exemple, decantar-se pels fons d’inversió, que l’any passat van tenir una pèrdua de rendibilitat del 8,4% segons dades de l’Associació d’Institucions d’Inversió Col•lectiva i Fons de Pensió (Inverco). Després que, durant la pandèmia, els estalvis a l’Estat s’incrementessin de manera notable, la tendència és descendent. Els estalvis a l’Estat espanyol han baixat en 76.000 milions d’euros en els nou primers mesos de 2022. És un 3% menys que el que tenien en dipòsits, fons d’inversió, accions o assegurances al començament de l’any passat. Clarament, entre la recuperació de la normalitat i, sobretot, la inflació el ribot ha passat per la capacitat d’estalviar. Però encara hi ha un element que no cal perdre de vista: els dipòsits –per entendre-ho els comptes corrents i les llibretes de tota la vida– són la forma més habitual d’estalvi. Al setembre representaven un 41% del total, tres punts més que al gener. Els clients es comporten com apunten els experts. En temps de bonança tothom s’atreveix a tastar plats exòtics, però en temps d’incertesa tornen les dietes clàssiques.
Una altra dita sobre els bancs que es confirma en temps d’incertesa: “La banca dona al client un paraigua quan fa sol i l’hi pren quan plou.” Ara, quan els auguris pels efectes de la guerra a Ucraïna i per l’elevada inflació, porten a temps d’incertesa, els bancs no estan fent cap esforç per premiar els estalvis i estan accelerant les pujades de tipus d’interès en els crèdits. No és només que pugin les hipoteques, que també, és que les empreses que poden tenir necessitat de finançament per expandir-se i generar més ocupació estan veient com els tipus d’interès que els cobren per als crèdits s’han apujat fins a nivells com els de 2012 i, a sobre, amb una exigència superior de garanties. Creix també el rebuig a algunes peticions de crèdit a les empreses quan, en canvi, l’índex de morositat bancària està en el nivell més baix dels últims 12 anys. Sense paraigua quan comença a ploure.
No és estrany que la situació porti als resultats extraordinaris que està tenint la banca. Remunera els dipòsits com quan els tipus d’interès estaven en negatiu, cobra els crèdits d’acord amb la pujada que ha acordat el Banc Central Europeu i manté la política de comissions que va aplicar quan no tenia gaires alternatives per rendibilitzar el negoci. A sobre, desmantella la xarxa d’oficines, cosa que propicia menys despesa de personal sense que el deteriorament del servei els passi gaire factura. Tot això està sent possible perquè encara no s’ha donat la situació en què les incerteses s’hagin traduït en un descens de l’activitat ni tampoc del consum. Les dades mostren que l’ocupació està resistint l’embat, però si la ciutadania continua perdent poder adquisitiu perquè els preus pugen molt més que els salaris durant molt temps, hi ha un risc clar que el consum se’n ressenti (més encara si els bancs cobren interessos molt elevats). El consum és, encara, el pal de paller de l’economia. Si baixa molt, els experts es preguntaran com ha estat possible. Que, ni que sigui per un moment, demanin explicacions, també, a la banca.
{{ comment.text }}